Si hi hagués el costum d’encapçalar una ressenya amb una cita, és bastant possible que per a aquesta sobre Fricandónation, segona novel·la de Miquel Bonet (Reus, 1977), triéssim unes paraules de George Meredith pertanyents a L’egoista: “La comèdia proposa la correcció de l’envaniment, de l’afectació, de l’estupidesa, dels vestigis de cruesa i grosseria que trobem en nosaltres mateixos. És l’última civilitzadora, la refinadora, la dolça cuinera”. I si ens decantaríem precisament per aquestes frases, que descriuen amb prou diafanitat per on circula Fricandónation, seria també perquè just abans n’hauríem llegit una altra que sembla feta a mida per resumir el to i la forma amb què Miquel Bonet ens du a les bambolines de l’alta restauració, o potser als sismes abismals d’un món on els sabors ancestrals s’han eclipsat, on abunden els gurmets sense paladar i proliferen els gastrònoms analfabets, on s’ha ascendit els xefs a una categoria entre sacerdotal i mediàtica: “Escoltem un crit de guerra com a diversió”. Hi ha un aspecte més que justificaria la tria de la cita que hauria obert la ressenya: els escriptors anglesos havien tret molt de profit a les lliçons del Quijote, i no només per l’argúcia dels “papers trobats”, sinó sobretot per adonar-se que, si Cervantes assegura haver traduït la història de l’àrab al castellà, es deu a l’afany de dotar les aventures d’un aire i un valor de realitat: jo no invento res, ens diu, em limito a transcriure a la meva llengua el que un altre afirma que són uns fet suposadament viscuts per una persona que no conec.
Al dictat del Segell Fosc, l’autor ens du a les bambolines de l’alta restauració i fa una feina impecable: festius episodis bufonescos i un enginy d’esperit satíric que tot ho cohesiona
Si hi hagués el costum d’encapçalar una ressenya amb una cita, és bastant possible que per a aquesta sobre Fricandónation, segona novel·la de Miquel Bonet (Reus, 1977), triéssim unes paraules de George Meredith pertanyents a L’egoista: “La comèdia proposa la correcció de l’envaniment, de l’afectació, de l’estupidesa, dels vestigis de cruesa i grosseria que trobem en nosaltres mateixos. És l’última civilitzadora, la refinadora, la dolça cuinera”. I si ens decantaríem precisament per aquestes frases, que descriuen amb prou diafanitat per on circula Fricandónation, seria també perquè just abans n’hauríem llegit una altra que sembla feta a mida per resumir el to i la forma amb què Miquel Bonet ens du a les bambolines de l’alta restauració, o potser als sismes abismals d’un món on els sabors ancestrals s’han eclipsat, on abunden els gurmets sense paladar i proliferen els gastrònoms analfabets, on s’ha ascendit els xefs a una categoria entre sacerdotal i mediàtica: “Escoltem un crit de guerra com a diversió”. Hi ha un aspecte més que justificaria la tria de la cita que hauria obert la ressenya: els escriptors anglesos havien tret molt de profit a les lliçons del Quijote, i no només per l’argúcia dels “papers trobats”, sinó sobretot per adonar-se que, si Cervantes assegura haver traduït la història de l’àrab al castellà, es deu a l’afany de dotar les aventures d’un aire i un valor de realitat: jo no invento res, ens diu, em limito a transcriure a la meva llengua el que un altre afirma que són uns fet suposadament viscuts per una persona que no conec.
EL PAÍS