Com que fa poc hem llegit Extinció i Thomas Bernhard aconsegueix contagiar-nos el seu art de l’exageració —“per fer alguna cosa entenedora, hem d’exagerar”, diu, “només l’exageració les il·lustra”—, començarem afirmant que la reedició de Summa kaòtica és l’esdeveniment literari més important de la temporada. Quan es va publicar per primera vegada el 1986, van ser pocs —Valerià Pujol, Miquel de Palol— els que van adonar-se de la magnitud de la novel·la de Ventura Ametller (Pals, 1933 – Mataró, 2008), el pseudònim amb què Salvador Espriu va batejar Bonaventura Clavaguera i Clavaguera, convençut que un nom i uns cognoms així representarien un obstacle per a la seva carrera com a home de lletres. Tanmateix, si el que es va acabar imposant s’acostava més al silenci o al menyspreu, o a la incomprensió o a la indiferència, es devia sobretot a la particularitat amb què Ventura Ametller superava amb una insòlita força i originalitat creativa els esquemes narratius i socials de la novel·la convencional: a Summa kaòtica, res no pot satisfer els lectors partidaris de la tensió dramàtica i la densitat emocional —Anamorphus, el protagonista, és una criatura sense caràcter— i sí, en canvi, els que els plau una escriptura a la recerca incessant de la paròdia i els límits irònics del llenguatge, els que agraeixen que l’autor es decanti a favor del pensament i l’especulació intel·lectual, els que se submergeixen sense por al fons de l’estranyesa i el desarrelament en l’espai i el temps narratius, els que són propensos a celebrar un sentit crític que reinventa la Història sense deixar de banda l’esperpent, el grotesc i la desmesura, els entusiastes d’avançar a cegues per un text sembrat de mines a punt de detonar en qualsevol pas fatídic, els que sempre tenen a punt la capacitat de riure escandalosament i jocosament, perquè, àvida de mites i devoradora de tabús, Summa kaòtica deu ser una de les novel·les més pantagruèliques de la història de la literatura catalana.
Més enllà dels centenars d’episodis anecdòtics, el que s’imposa és el premi que ofereix la lectura d’una novel·la iniciàtica i transcendental
Com que fa poc hem llegit Extinció i Thomas Bernhard aconsegueix contagiar-nos el seu art de l’exageració —“per fer alguna cosa entenedora, hem d’exagerar”, diu, “només l’exageració les il·lustra”—, començarem afirmant que la reedició de Summa kaòtica és l’esdeveniment literari més important de la temporada. Quan es va publicar per primera vegada el 1986, van ser pocs —Valerià Pujol, Miquel de Palol— els que van adonar-se de la magnitud de la novel·la de Ventura Ametller (Pals, 1933 – Mataró, 2008), el pseudònim amb què Salvador Espriu va batejar Bonaventura Clavaguera i Clavaguera, convençut que un nom i uns cognoms així representarien un obstacle per a la seva carrera com a home de lletres. Tanmateix, si el que es va acabar imposant s’acostava més al silenci o al menyspreu, o a la incomprensió o a la indiferència, es devia sobretot a la particularitat amb què Ventura Ametller superava amb una insòlita força i originalitat creativa els esquemes narratius i socials de la novel·la convencional: a Summa kaòtica, res no pot satisfer els lectors partidaris de la tensió dramàtica i la densitat emocional —Anamorphus, el protagonista, és una criatura sense caràcter— i sí, en canvi, els que els plau una escriptura a la recerca incessant de la paròdia i els límits irònics del llenguatge, els que agraeixen que l’autor es decanti a favor del pensament i l’especulació intel·lectual, els que se submergeixen sense por al fons de l’estranyesa i el desarrelament en l’espai i el temps narratius, els que són propensos a celebrar un sentit crític que reinventa la Història sense deixar de banda l’esperpent, el grotesc i la desmesura, els entusiastes d’avançar a cegues per un text sembrat de mines a punt de detonar en qualsevol pas fatídic, els que sempre tenen a punt la capacitat de riure escandalosament i jocosament, perquè, àvida de mites i devoradora de tabús, Summa kaòtica deu ser una de les novel·les més pantagruèliques de la història de la literatura catalana.
EL PAÍS