Hi havia expectació per veure què ha fet Marta Pazos amb L’òpera de tres rals, un dels textos més coneguts de Bertolt Brecht (en col·laboració amb Elisabeth Hauptmann), amb música de Kurt Weill. En un pròleg inicial, Pazos ens promet un espectacle que, ai, no ens acaba oferint. Que l’actriu Marta Bernal, cabaretera icònica (meitat de Las Glorias Cabareteras) i taquillera històrica de la Sala Beckett es converteixi en la directora gallega (xandall groc i perruca blava) i aparegui entre el públic, és una de les millors idees del muntatge. Això és el més revolucionari que veurem aquest Grec. A més, Bernal pronuncia una veritat com un temple: Bertolt Brecht i Lita Claver, La Maña, són la mateixa cosa. Tot seguit, comença l’espectacle. L’acudit de trencar la quarta paret (físicament) funcionaria si la proposta jugués en la lliga de la interacció amb el públic, cosa que no passa de cap manera. Però anem a pams.
El muntatge de Marta Pazos del text de Bertolt Brecht amb música de Kurt Weill va inaugurar la 50a edició del Festival Grec
Hi havia expectació per veure què ha fet Marta Pazos amb L’òpera de tres rals, un dels textos més coneguts de Bertolt Brecht (en col·laboració amb Elisabeth Hauptmann), amb música de Kurt Weill. En un pròleg inicial, Pazos ens promet un espectacle que, ai, no ens acaba oferint. Que l’actriu Marta Bernal, cabaretera icònica (meitat de Las Glorias Cabareteras) i taquillera històrica de la Sala Beckett es converteixi en la directora gallega (xandall groc i perruca blava) i aparegui entre el públic, és una de les millors idees del muntatge. Això és el més revolucionari que veurem aquest Grec. A més, Bernal pronuncia una veritat com un temple: Bertolt Brecht i Lita Claver, La Maña, són la mateixa cosa. Tot seguit, comença l’espectacle. L’acudit de trencar la quarta paret (físicament) funcionaria si la proposta jugués en la lliga de la interacció amb el públic, cosa que no passa de cap manera. Però anem a pams.
EL PAÍS