Poemes sense edat que evoquen vols d’estornells al Casino de Vic

L’últim premi Carles Riba de poesia, curador de la poesia completa de Segimon Serrallonga —que acaba de publicar Edicions de 1984—, traductor d’Alice Oswald i Ted Hugues, baixista del grup Obeses, Jaume Coll Mariné, presenta llibre de poemes infantils al Casino de Vic i ens hi plantem. No calen més raons. El llibre es diu En Pere, la lluna i un gripau, té il·lustracions d’Ana Sender i l’ha editat Kalandraka. El fill gran de Coll Mariné es diu Pere, i quan el pare, acompanyat per Adrià Plana a la guitarra elèctrica, va recitant els poemes, ell en completa alguns: “trauré foc pels queixals!”. El llibre ha estat reconegut amb el premi de poesia per a infants Rosa Sensat 2026, tot just en la seva tercera edició. Abans, les professores de la UVic Maica Bernal i Vanesa Amat han destacat el joc sonor, el xiuxiueig dels ocells de Verdaguer, el llenguatge viu i popular, la complicitat lectora i la diversió que se sent en el llibre. L’humor, que no sé per què a vegades el fan un espai vedat als infants, és de les coses que més criden l’atenció.

Al Casino de Vic, mirant els vitralls del capdamunt de la sala modernista, que indiquen anys fundacionals i també una preocupació i una coherència estètiques, tot d’una m’adono de la connexió i de la sort, com quan dos cables de colors diferents fan contacte. La qüestió és que la sort no passi desapercebuda.

Fa pocs mesos que s’han publicat les versions dels poemes de La meva gent, de Ted Hugues, que Jaume Coll Mariné ha fet per a Vacamú, un petit miracle editorial creat per Xènia Dyakonova i José Mateo. Aquests poemes són, en principi, per a més grans dels que vam sentir a Vic, però aneu a trobar la sorpresa, perquè Ted Hugues desplega un joc de miralls animals, de màscares i costums disfressats (“La meva germana Jana és un corb enorme i no res més”). I ja que esteu drets i aprofitant el viatge, remeneu el catàleg de Vacamú (El senyor Xicotiu i la balena, Karaoke foxtrot, La locomotora, El circ Printimpram…) i hi trobareu un tresor de llibres il·lustrats de poesia per a infants i no tan infants: és a dir, llibres que agraden a totes les edats, perquè cal deixar de tractar com a criatures sense imaginació els grans, i deixar de tractar com a éssers plans sense intel·ligència els petits, que cal tirar avall tantes barreres com ens posem etiquetant franges temporals, educatives i culturals. On comença l’alta cultura i acaba la petita —tanta etiqueta!— si els llocs on podem trobar joc i humor i música i fantasia i intel·ligència són variats i no pas vedats, com a vegades pot semblar.

Justament el dia abans d’anar a Vic tinc l’oportunitat de sospesar (i de sospirar davant de) els dos volums de l’Anna Karénina que acaba de publicar La Casa dels Clàssics, en una capsa imponent i bonica, des del llom de la qual Tolstoi ens fita. La traducció és de Xènia Dyakonova. I jo torno a mirar amunt i en els vitralls del Casino de Vic hi veig reflectit un vol d’estornells sortit del poema de Coll Mariné.