Els llibres que es presenten eufemísticament com a “llibres d’autoajuda” t’enganyen per dues bandes: primera, perquè l’“auto” és mentida, ja que si és de veritat que et vols ajudar tot sol, no has pas d’anar a buscar l’ajuda externa de cap llibre; i segona, perquè aquests llibres no t’ajuden (ells) a estar bé, sinó al contrari: serveixen exactament per continuar estant igual de malament, si no pitjor. I és clar, per fer això, prefereixo gastar-me els diners amb una noveŀla, especialment si és una noveŀla classificada com a clàssica. I si és de les que fan patir, patirem de gust.
Una excepció seria el ‘How to write’ de Gertrude Stein: és l’únic que veritablement pot servir per apendre, precisament perquè és l’únic que no ensenya res
Els llibres que es presenten eufemísticament com a “llibres d’autoajuda” t’enganyen per dues bandes: primera, perquè l’“auto” és mentida, ja que si és de veritat que et vols ajudar tot sol, no has pas d’anar a buscar l’ajuda externa de cap llibre; i segona, perquè aquests llibres no t’ajuden (ells) a estar bé, sinó al contrari: serveixen exactament per continuar estant igual de malament, si no pitjor. I és clar, per fer això, prefereixo gastar-me els diners amb una noveŀla, especialment si és una noveŀla classificada com a clàssica. I si és de les que fan patir, patirem de gust.
Passa una cosa semblant amb els llibres que ensenyen a escriure, que en català n’hi ha més aviat pocs i en anglès moltíssims. Manuals que t’expliquen com ho has de fer per escriure noveŀles o contes o el que sigui. Però com ho deia no recordo quin crític anglès que vaig llegir fa anys, l’error d’aquests llibres és que no saben (o no volen saber) que un llibre que pretengui ensenyar a escriure és un llibre que, per definició, t’ensenyarà a escriure malament. T’ensenyarà truquets perquè et pensis que saps escriure quan no en saps.
Una excepció seria el How to write de Gertrude Stein (traduït en castellà com Aprender a escribir, però que s’hauria de dir “Com s’escriu” o “Com escriure”). Dels llibres que pretenen explicar com s’escriu o com s’ha d’escriure és l’únic que veritablement pot servir per apendre a escriure bé, precisament perquè és l’únic que no ensenya res, no ensenya ni el cul, no aconsella res ni dona regles ni res: no dona res. Perquè no diu res, tampoc: només escriu: embruta paper amb paraules soltes, amb frases inconnexes, i fins i tot amb paràgrafs, però res, no serveix de res, no explica ni aclareix res. No serveix de res. Algun comentarista diu que aquest llibre és un os dur de rosegar, i suposo que encara és més dur de traduir. Potser el propòsit del “com s’escriu” és mostrar com no s’escriu. O potser el títol és irònic i en realitat vol ensenyar “com es llegeix”.
Más noticiasTot el desequilibrisme lingüístic de Stein té més sentit i sentiment en anglès que no en català
Sobre l’escriure en prosa Stein diu que les frases no tenen emoció, que la unitat d’emoció és el paràgraf. Segons Patricia Meyerowitz, How to write és una creació espontània d’escriure, pensar i sentir alhora. Tot el desequilibrisme lingüístic de Stein té més sentit i sentiment en anglès que en català: la manera gertrudesteiniana d’escriure sense quasi ni puntuació va molt lligada a l’estructura sintàctica de l’anglès, i refer-la en una llengua llatina és complicat. Suposo que traspassar-ho a altres idiomes més o menys germànics deu ser més fàcil.
Gertrude Stein, amb el seu estil oral avantguardista sense comes, té uns quants escrits de teoria, o de pensament, que són les conferències que llegia en públic, perquè sabia que els seus escrits d’aquesta mena funcionen millor en veu alta. La més rica i plena de les conferències és la que es diu Què són les obres mestres i per què n’hi ha tan poques (del 1936), que, a part de respondre a la pregunta del títol, inclou una bella i bona teoria d’això que a falta d’un nom millor en diem la creació artística, i que ella ho relaciona amb el tema de la identitat, o més ben dit, amb el tema de perdre la identitat, però perdre-la sense perdre la consciència ni el control.
També té una conferència sobre les diferències entre la poesia i la prosa, on entre altres coses diu i demostra que la primera es fa amb noms i la segona amb verbs.
A la conferència de les obres mestres, després d’un petit paràgraf sobre la relació entre el parlar i l’escriure, diu: “us anava a parlar però de fet és impossible parlar de les obres mestres i de què són perquè en essència parlar no té res a veure amb la creació. Jo parlo m’agrada parlar i parlo encara més i tot i fins puc dir que parlo quasi tota l’estona i escolto força també i com he dit l’essència de ser un geni és saber parlar i escoltar escoltar mentre es parla i parlar mentre s’escolta però i això és molt important certament molt important parlar no té res a veure amb la creació. Què són les obres mestres i per què al capdavall n’hi ha tan poques. Podries dir que al capdavall n’hi ha una bona quantitat però en qualsevol mena de proporció amb totes les coses que fa qualsevol persona que fa alguna cosa n’hi ha realment molt poques. Tot aquest estiu he meditat i escrit sobre aquest tema i al final s’ha convertit en un estudi sobre la relació entre la natura humana i l’esperit humà i la identitat. La cosa que gradualment s’acaba descobrint és que no es té identitat és a dir quan s’està en acte de fer alguna cosa”.
La diferència entre la poesia i la prosa és que la primera es fa amb noms i la segona amb verbs
Fa uns quants anys vaig traduir aquesta conferència però no m’he atrevit a donar la traducció per acabada perquè hi ha un joc de paraules que és central en l’argumentació del text i que no sé com traslladar-lo. Potser hauria de tirar al dret i resoldre-ho amb una trista nota al peu. Si m’acabo decidint a fer-ho ja avisaré.
L’amiga Stella Hagemann, jo i “la noia pèl-roja” (per anomenar-la com l’anomena Dolors Miquel a El pit adormit) havíem planejat de fer un tríptic de teoria de l’art publicant junts en un volum el text sobre les obres mestres de Stein, l’escrit del teatre de marionetes de Kleist i el poema ‘Creació del poema’ de Carner, però el projecte no va passar de projecte i al final només en vam publicar el Kleist, Sobre el teatre de marionetes, el 2010, a les semiclandestines Roure Edicions, traduït al català entre tots tres i amb iŀlustracions de Hagemann.
Gertrude Stein, revolucionària amb unes coses i reaccionària amb altres, cap al final de la Segona Guerra Mundial fa uns escrits dirigits als soldats estatunidencs que són, més que patriòtics, horriblement patrioters, i fins i tot més exagerats que el descordat nacionalisme artístic francès d’Apollinaire a l’article que sortí en català el desembre de 1918 al número 77 de La Revista, que diu “que no hi ha poetes avui més que de llengua francesa. Totes les altres llengües semblen emmudir perquè l’univers pugui escoltar millor la veu dels nous poetes de França. El món enter esguarda vers aquesta llum que sola aclareix la nit que ens volta”.
EL PAÍS