La moda del “políticament correcte” no solament farcirà la literatura de llocs comuns i intencions caritatives, sinó que farà desaparèixer —almenys de l’ensenyament— una gran quantitat d’obres d’enorme categoria. Ja no parlem de l’infern que espera a les novel·les dels llibertins dels segles XVII i XVIII, a les de Sade, a algunes de Céline i a d’altres de Jean Genet. Tampoc parlem del Dialogo della puttana errante, de l’Aretí, o de l’amistat tirant a gai entre Aquil·les i Pàtrocle, a la Ilíada. Parlem de llibres molt recents, com ara Lolita, de Nabokov —ja prohibida a moltes escoles dels Estats Units— o de gran actualitat: Càndid, de Voltaire (1759).
On s’és vist que el llibre comenci amb els amors furtius del mestre Pangloss amb una cambrera i de Càndid amb la baronessa Cunegunda, menor d’edat? Això és una immoralitat, i Càndid ho paga amb l’expulsió del castell de Westfàlia. Com acceptar la violació i mort (provisional!) de la protagonista, al capítol IV? “Uns soldats búlgars la van esventrar després d’haver-la violada tant com sigui possible violar una persona en aquest món…” (!!!). Com hem d’acceptar que es parli tan frescament de la sífilis de Paquita, que li venia d’uns amors amb un monjo franciscà? Com es pot admetre que al capítol VIII Cunegunda sigui venuda a un jueu, i que ella digui que s’hi va resistir, però expressi aquest pensament paradoxal: “Ja passa, que una dona honorable sigui violada, però la seva virtut en surt més forta que mai”? No havent-n’hi prou amb el jueu, Cunegunda també manté relacions amb un inquisidor cristià: “El jueu es reservava dilluns, dimecres i el dia del sàbat; i l’altre agafava la resta dels dies de la setmana. Ja fa sis mesos que dura, aquest conveni”.
I la història de la vella? Per començar, vella és avui dia una paraula ofensiva: la gent “es fa gran”, i aviat ni tan sols així. Serà “de certa edat”, que val per totes. Doncs ara veieu què explica la vella: “Soc filla del papa Urbà X i de la princesa de Palestrina”. (Urbà X no va existir; Voltaire, que era temerari, havia escrit primer “Climent XII”, papa que va regnar entre 1730 i 1741.) Filla d’un papa! Això s’ha de prohibir, encara que és llarga la nòmina de papes, bisbes i capellans que van tenir i tenen fills. I quan la vella diu que va ser raptada per uns corsaris de Salé i va passar-li això que segueix? “La cosa que em va sorprendre més va ser que a tots ens van ficar un dit en un indret en què nosaltres, les dones, no ens hi deixem ficar res més que una cànula”. Quina indecència! Després la vella va a parar a les mans d’un castrat italià —en queden pocs, tan bé que cantaven!— que, en voler anar per feina, acaba rendint-se a la seva condició impotent i diu: “Ma che sciagura d’essere senza c…”, és a dir, “Quina desgràcia, no tenir c…” (rara mostra de decòrum per part de Voltaire). Després uns homes li tallen a la vella una galta del cul i se la mengen rostida (la galta). Quina manca de respecte i de decència envers una dona d’una certa edat!
Al capítol XIV hi llegireu una sàtira brutal contra els jesuïtes —sort que el papa Lleó és agustí, i farà l’ull gros. Més endavant llegirem aquella expressió que va fer fortuna: “Mangeons du jesuite!”, tan cèlebre com aquella altra de l’autor, “Écrasez l’infâme!”, escrita molt sovint per Voltaire. Al capítol XVI, tothom ho recorda, Càndid topa amb unes noies indígenes —tots ho som, d’un lloc o altre— que són perseguides per uns micos que els mosseguen el cul. Càndid i companyia volen defensar-les, però són arrestats per no haver respectat un costum propi d’aquell lloc. D’això se’n diu tolerància, però aquest passatge, fora; és indecent. Què direm davant aquesta afirmació: “El dret natural ens ensenya a matar el proïsme, i així ho fan a tot arreu”?
Com acceptar, avui que ens hem tornat tan civilitzats, que Càndid i la colla trobin un negre, a Surinam, que no solament és un esclau —la cosa més legítima del món, al llibre—, sinó que li falten la cama esquerra i la mà dreta, resultat del càstig dels seus amos? Retallem aquest tros, i tirem avant! Què diran els francesos quan llegeixin, al capítol XXI, això que diu el savi Martí: “A totes les províncies de França la principal ocupació és l’amor, la segona la maledicència i la tercera dir bestieses”? (Som a les envistes de Bouvard i Pécuchet, de Flaubert.) Calvinistes suïssos i alemanys alternatius, solidaris, prohibiran el capítol sencer. Que després Voltaire es carregui les acadèmies, els erudits i el cànon clàssic (cap. XXV) és una cosa que agradarà als censors i a tothom que s’hagi tornat antiintel·lectual, que ara és moda.
En suma: de Càndid no en restarà ni la meitat de les pàgines, i el llibre, que és inversemblant però genial i alliçonador, quedarà en no res. Lectors! Afanyeu-vos a comprar aquest llibre prodigiós, que només tenia un propòsit: rebentar l’optimisme de Leibniz. No vivim en el millor dels mons possibles, sinó, tal vegada, en el pitjor. Si les coses agafen aquest tomb, al final la literatura serà com una col·lecció de fulls parroquials, força avorrida.
Si les coses agafen aquest tomb, al final la literatura serà com una col·lecció de fulls parroquials, força avorrida
La moda del “políticament correcte” no solament farcirà la literatura de llocs comuns i intencions caritatives, sinó que farà desaparèixer —almenys de l’ensenyament— una gran quantitat d’obres d’enorme categoria. Ja no parlem de l’infern que espera a les novel·les dels llibertins dels segles XVII i XVIII, a les de Sade, a algunes de Céline i a d’altres de Jean Genet. Tampoc parlem del Dialogo della puttana errante, de l’Aretí, o de l’amistat tirant a gai entre Aquil·les i Pàtrocle, a la Ilíada. Parlem de llibres molt recents, com ara Lolita, de Nabokov —ja prohibida a moltes escoles dels Estats Units— o de gran actualitat: Càndid, de Voltaire (1759).
On s’és vist que el llibre comenci amb els amors furtius del mestre Pangloss amb una cambrera i de Càndid amb la baronessa Cunegunda, menor d’edat? Això és una immoralitat, i Càndid ho paga amb l’expulsió del castell de Westfàlia. Com acceptar la violació i mort (provisional!) de la protagonista, al capítol IV? “Uns soldats búlgars la van esventrar després d’haver-la violada tant com sigui possible violar una persona en aquest món…” (!!!). Com hem d’acceptar que es parli tan frescament de la sífilis de Paquita, que li venia d’uns amors amb un monjo franciscà? Com es pot admetre que al capítol VIII Cunegunda sigui venuda a un jueu, i que ella digui que s’hi va resistir, però expressi aquest pensament paradoxal: “Ja passa, que una dona honorable sigui violada, però la seva virtut en surt més forta que mai”? No havent-n’hi prou amb el jueu, Cunegunda també manté relacions amb un inquisidor cristià: “El jueu es reservava dilluns, dimecres i el dia del sàbat; i l’altre agafava la resta dels dies de la setmana. Ja fa sis mesos que dura, aquest conveni”.
I la història de la vella? Per començar, vella és avui dia una paraula ofensiva: la gent “es fa gran”, i aviat ni tan sols així. Serà “de certa edat”, que val per totes. Doncs ara veieu què explica la vella: “Soc filla del papa Urbà X i de la princesa de Palestrina”. (Urbà X no va existir; Voltaire, que era temerari, havia escrit primer “Climent XII”, papa que va regnar entre 1730 i 1741.) Filla d’un papa! Això s’ha de prohibir, encara que és llarga la nòmina de papes, bisbes i capellans que van tenir i tenen fills. I quan la vella diu que va ser raptada per uns corsaris de Salé i va passar-li això que segueix? “La cosa que em va sorprendre més va ser que a tots ens van ficar un dit en un indret en què nosaltres, les dones, no ens hi deixem ficar res més que una cànula”. Quina indecència! Després la vella va a parar a les mans d’un castrat italià —en queden pocs, tan bé que cantaven!— que, en voler anar per feina, acaba rendint-se a la seva condició impotent i diu: “Ma che sciagura d’essere senza c…”, és a dir, “Quina desgràcia, no tenir c…” (rara mostra de decòrum per part de Voltaire). Després uns homes li tallen a la vella una galta del cul i se la mengen rostida (la galta). Quina manca de respecte i de decència envers una dona d’una certa edat!
Al capítol XIV hi llegireu una sàtira brutal contra els jesuïtes —sort que el papa Lleó és agustí, i farà l’ull gros. Més endavant llegirem aquella expressió que va fer fortuna: “Mangeons du jesuite!”, tan cèlebre com aquella altra de l’autor, “Écrasez l’infâme!”, escrita molt sovint per Voltaire. Al capítol XVI, tothom ho recorda, Càndid topa amb unes noies indígenes —tots ho som, d’un lloc o altre— que són perseguides per uns micos que els mosseguen el cul. Càndid i companyia volen defensar-les, però són arrestats per no haver respectat un costum propi d’aquell lloc. D’això se’n diu tolerància, però aquest passatge, fora; és indecent. Què direm davant aquesta afirmació: “El dret natural ens ensenya a matar el proïsme, i així ho fan a tot arreu”?
Com acceptar, avui que ens hem tornat tan civilitzats, que Càndid i la colla trobin un negre, a Surinam, que no solament és un esclau —la cosa més legítima del món, al llibre—, sinó que li falten la cama esquerra i la mà dreta, resultat del càstig dels seus amos? Retallem aquest tros, i tirem avant! Què diran els francesos quan llegeixin, al capítol XXI, això que diu el savi Martí: “A totes les províncies de França la principal ocupació és l’amor, la segona la maledicència i la tercera dir bestieses”? (Som a les envistes de Bouvard i Pécuchet, de Flaubert.) Calvinistes suïssos i alemanys alternatius, solidaris, prohibiran el capítol sencer. Que després Voltaire es carregui les acadèmies, els erudits i el cànon clàssic (cap. XXV) és una cosa que agradarà als censors i a tothom que s’hagi tornat antiintel·lectual, que ara és moda.
En suma: de Càndid no en restarà ni la meitat de les pàgines, i el llibre, que és inversemblant però genial i alliçonador, quedarà en no res. Lectors! Afanyeu-vos a comprar aquest llibre prodigiós, que només tenia un propòsit: rebentar l’optimisme de Leibniz. No vivim en el millor dels mons possibles, sinó, tal vegada, en el pitjor. Si les coses agafen aquest tomb, al final la literatura serà com una col·lecció de fulls parroquials, força avorrida.
EL PAÍS