Harry Halbreich sostenia, en la seva cèlebre anàlisi per a L’Avant-Scène Opéra, que Falstaff és l’única òpera de Giuseppe Verdi en què la veritable estrella, deixant de banda el protagonista, s’asseu al fossat. La velocitat del discurs, la filigrana orquestral i la complexitat dels concertants fan que una producció es jutgi abans per la batuta que no pas per les veus. Per això parlem del Falstaff de Toscanini, Karajan o Giulini abans que el de Valdengo, Gobbi o Bruson. Poques vegades s’ha confirmat tant aquesta visió com dijous passat al Liceu, on Josep Pons es va acomiadar, després de catorze anys com a director musical, amb la mateixa partitura que Verdi va escollir per acomiadar-se de l’escena.
Josep Pons tanca catorze anys com a director musical del teatre barceloní amb l’última òpera de Verdi, en la teatral producció de Laurent Pelly i amb Luca Salsi al capdavant d’un repartiment en què va brillar el quartet femení
Harry Halbreich sostenia, en la seva cèlebre anàlisi per a L’Avant-Scène Opéra, que Falstaff és l’única òpera de Giuseppe Verdi en què la veritable estrella, deixant de banda el protagonista, s’asseu al fossat. La velocitat del discurs, la filigrana orquestral i la complexitat dels concertants fan que una producció es jutgi abans per la batuta que no pas per les veus. Per això parlem del Falstaff de Toscanini, Karajan o Giulini abans que el de Valdengo, Gobbi o Bruson. Poques vegades s’ha confirmat tant aquesta visió com dijous passat al Liceu, on Josep Pons es va acomiadar, després de catorze anys com a director musical, amb la mateixa partitura que Verdi va escollir per acomiadar-se de l’escena.
EL PAÍS