L’any 1726, ara en fa tres-cents, Jonathan Swift (1667-1745) publicava, amagat en un pseudònim, una de les novel·les més llegides de l’àmbit anglès dels segles moderns: Els viatges de Gulliver. Swift, que era irlandès, va fer bé d’ocultar-se rere un nom fals d’autor perquè els anglesos li tenien mania —mai va arribar a ser bisbe, com hauria volgut— des que havia fet públics una llarga sèrie de pamflets criticant sense ambages les polítiques econòmiques, educatives, agràries i de tot ordre de la classe política amb seu a Londres. Robert Walpole, primer ministre dels dos reis Jordi, va ser víctima de les seves invectives en més d’una ocasió, i també a les pàgines dels Viatges, llibre que cal llegir amb una “clau” al costat per saber a qui es refereixen una gran quantitat d’al·lusions encobertes. Els catalans podem tenir present que Swift és l’autor d’un opuscle, enviat al Parlament anglès, en què suggeria que Anglaterra abandonés l’aliança amb Àustria i els Països Baixos contra Espanya i França arran de la Guerra de Successió: The Conduct of the Allies (1711). Llavors Swift ja havia canviat d’opinió política: si de jove va ser amic dels whig, de més gran va abraçar amb simpatia la causa conservadora dels tories, esperant-ne avantatges.
Tant els seus pamflets com un dels seus primers llibres van fer palès que Swift era, abans que cap altra cosa, un animal polític
L’any 1726, ara en fa tres-cents, Jonathan Swift (1667-1745) publicava, amagat en un pseudònim, una de les novel·les més llegides de l’àmbit anglès dels segles moderns: Els viatges de Gulliver. Swift, que era irlandès, va fer bé d’ocultar-se rere un nom fals d’autor perquè els anglesos li tenien mania —mai va arribar a ser bisbe, com hauria volgut— des que havia fet públics una llarga sèrie de pamflets criticant sense ambages les polítiques econòmiques, educatives, agràries i de tot ordre de la classe política amb seu a Londres. Robert Walpole, primer ministre dels dos reis Jordi, va ser víctima de les seves invectives en més d’una ocasió, i també a les pàgines dels Viatges, llibre que cal llegir amb una “clau” al costat per saber a qui es refereixen una gran quantitat d’al·lusions encobertes. Els catalans podem tenir present que Swift és l’autor d’un opuscle, enviat al Parlament anglès, en què suggeria que Anglaterra abandonés l’aliança amb Àustria i els Països Baixos contra Espanya i França arran de la Guerra de Successió: The Conduct of the Allies (1711). Llavors Swift ja havia canviat d’opinió política: si de jove va ser amic dels whig, de més gran va abraçar amb simpatia la causa conservadora dels tories, esperant-ne avantatges.
Això no va evitar que amb més gent de lletres del seu temps, notables d’una i altra ala, s’involucrés en la creació d’un club efímer, però de gran transcendència en la història literària d’Anglaterra, anomenat Scriblerus. (N’hem parlat en altres ocasions.) A més d’ell, formaven part d’aquest club Alexander Pope, John Gay, Thomas Parnell i fins i tot el metge de la reina Anna, John Arbuthnot: tots amics de la paròdia, la ironia i la sàtira. L’únic programa d’aquest club consistia a denunciar els autors que escrivien de qualsevol manera, sempre en defensa d’un estil relativament passat de moda, molt clàssic, del qual Swift no va apartar-se mai. (Diguem que Swift hauria format part de la catalana Lliga del Bon Mot, o hauria estat un lector apassionat, al segle XXI, de la llengua noucentista de Josep Carner: el símil és perquè ens entenguem.)
Però tant els seus pamflets com un dels seus primers llibres —considerat per la crítica com superior als Viatges—, A Tale of a Tub (‘El conte d’una bota’ —les que es fan servir per posar-hi vi, no per calçar-se), van fer palès des de l’inici de la seva carrera d’escriptor que Swift era, abans que cap altra cosa, un animal polític: zòon politikon, en grec d’Aristòtil. Per això una lectura d’Els viatges de Gulliver ha de tenir present a cada pàgina la intenció política, també moral, que corre permanentment per aquest llibre. El primer dels seus interessos, present a qualsevol full de les seves obres, va ser la llibertat, i així figura encara a la làpida damunt la seva tomba: “Abi, viator, et imitare, si poteris, strenuum pro virili libertatis vindicatorem”, “Ves, caminant, i imita, si pots, aquell que va lluitar amb totes les seves forces per defensar la llibertat”. Entre aquestes llibertats s’hi ha de comptar la desitjada independència d’Irlanda, llavors encara sotmesa a la corona anglesa.
En part, Swift no va ser del tot original en els Viatges, perquè el tema literari de l’aventura, la queste o el viatge de formació, també el viatge fantàstic —d’aquesta última llei són els quatre viatges de Gulliver—, ja havien sigut tractats a la tradició literària, com ho serien després fins a l’apoteosi de Jules Verne: la Història vertadera de Llucià de Samòsata n’és un exemple; el pare de Gargantúa (Rabelais, 1564) troba tot viatjant el prototip de “rei pacífic” que Gulliver coneix a l’illa dels Brobdingnag; ja s’havia publicat The Man in the Moone, de Francis Godwin (1657), i la Histoire comique des états et empires de la lune, de Cyrano de Bergerac (1657). Però cap d’aquests viatges no presentava el rerefons que presenta Swift al seu llibre. Cap d’aquells viatges, tampoc el viatge de Robinson Crusoe (1719) i la seva estada en una illa suposada deserta, posseeixen la intencionalitat política que escenifica Swift. Robinson és fill d’una nissaga d’homes de negocis que acaba fent-se ric tot comerciant amb esclaus (és la part que no sol llegir ningú), i quasi tots els altres viatges, tant abans com després de Swift, es situen en el terreny de la utopia a l’estil de Thomas More, o de les utopies del segle XIX, com Icària.
No és el cas d’Els viatges de Gulliver. Aquest, que va i ve dels ports d’Anglaterra cap a quatre illes d’impossible localització, troba a cada lloc que visita uns costums molt diferents dels de la seva cultura nadiua, i Gulliver fa tot el possible per entendre’ls i adaptar-s’hi, sense jutjar mai si aquelles civilitzacions són millors o pitjors que l’anglesa o la irlandesa. (Sembla un ressò tardà del capítol dels Assaigs de Montaigne dedicat als caníbals; i la ironia de Swift toca la de Rabelais, igual com frega la de Montesquieu a les Cartes perses.)
La gran lliçó política i moral, avui com fa tres-cents anys, sempre serà aquesta: en tota relació és necessari situar-se correctament i respectuosa al lloc de l’altre si no es vol cometre un abús indigne de poder. El crític Denis Donoghue, també irlandès, ho va definir perfectament: “La tècnica favorita de Swift es basa a construir una situació i un retrat distorsionat sobre els fonaments de la curiositat pels canvis de perspectiva, i després explotar els contrastos absurds que es produeixen entre la identitat i la diferència”. En català, a l’editorial Adesiara, 2015.
EL PAÍS