Les llibreries del país seran tan plenes a vessar de literatura el Dia del Llibre, que no serà estrany que els amics de les belles lletres quedin desorientats davant d’un tal arreplec. Decennis enrere, quan se’n publicaven menys, la tria era una mica més segura; avui, per contra, el més probable és que un comprador poc aciençat entri en un estat d’alienació total, en una perplexitat insondable. En aquest cas, potser el lector no comprarà cap llibre; però això no faria cap favor a la nostra indústria editorial, de la qual viuen —o fan la viu-viu— una colla de persones amb un ofici molt lloable.
El periple de l’home que va comprar l’obra més remota de la literatura universal
Les llibreries del país seran tan plenes a vessar de literatura el Dia del Llibre, que no serà estrany que els amics de les belles lletres quedin desorientats davant d’un tal arreplec. Decennis enrere, quan se’n publicaven menys, la tria era una mica més segura; avui, per contra, el més probable és que un comprador poc aciençat entri en un estat d’alienació total, en una perplexitat insondable. En aquest cas, potser el lector no comprarà cap llibre; però això no faria cap favor a la nostra indústria editorial, de la qual viuen —o fan la viu-viu— una colla de persones amb un ofici molt lloable.
El primer que ha de fer el lector és malfiar-se d’una pila molt alta de llibres damunt la post: són els llibres que en principi els llibreters saben que es vendran bé gràcies a la propaganda que han obtingut les setmanes abans de la diada assenyalada. De fet, el millor que pot fer el comprador és no atorgar crèdit a les taules curulles de llibres al carrer i entrar a l’establiment corresponent, on trobarà una més gran varietat, diacrònica, de volums.
Un cop dins, si el lector es troba en una llibreria no gaire gran i amb un personal qualificat —és a dir, culte, que potser ha estudiat humanitats o literatura comparada—, convé que s’adreci al dependent amb una pregunta molt senzilla: “Podria aconsellar-me un llibre que no sigui cap novetat i que hagin lloat vivament moltes generacions de lectors, llibres en llengua original o traduïts que hagin fet història? Entenc que els libres que es troben al carrer són novetats, i no tenim prou perspectiva ni han passat prou lectors, ni prou anys, per saber si resistiran el pas del temps”.
Llavors el dependent us ensenyarà l’apartat de clàssics del segle XX: Proust, Kafka, Musil, Virginia Woolf, Joyce, Svevo, Marçal, Riba, Carner, Ruyra i Thomas Mann. Direu que ja els coneixeu, i que faci cap a temps anteriors. Us mostrarà Flaubert, Jane Austen, Dickens, Poe, Stendhal, Melville, Katherine Mansfield, Maupassant i Verdaguer. Direu: “Sí, això ja comença a ser sòlid… Però aquests autors estan tots una mica tocats de romanticisme i sentiments. Mirem de trobar coses del període clàssic de les lletres europees”. El noi, la noia us portarà a la secció de grans autors dels segles XVII i XVIII: “Us escaurien Voltaire, Jonathan Swift, Fielding, el Baró de Maldà, Sterne o el teatre del Grand Siècle?”. Potser hi fareu: “Home, ja estan bé aquests que dieu, i us agraeixo la perspicàcia i el saber que demostreu. Tanmateix, no podríem anar cap a valors més segurs? La bona literatura necessita molt de temps per afermar-se…” “Senyor, dirà el noi o la noia cultivats, em sembla que teniu tirada a la restauració de les lletres antigues: què us semblaria tot això que tenim ací, entre Petrarca i Montaigne? Són autors enormement sòlids. Les Familiars petrarquistes, els Assaigs de Bacon, els del solitari de la muntanya?”
Direu: “Noia, no hi ha dubte que aquests són grans autors, però no deixen de ser escriptors que van tornar als gèneres, els temes i les formes dels clàssics. Potser que anem una mica més enllà”. Dirà la noia: “Senyor, vostè em sorprèn. No deu ser un amant de les lletres medievals? Llavors agafi un Dante —el de Sagarra, el de Micó— o l’antologia de trobadors de Martí de Riquer. Em sap greu de dir-li, i és cosa imperdonable en una bona llibreria, que en aquest moment no tinguem cap Arnaut Daniel, cap Jordi de Sant Jordi, cap Cavalcanti, cap Villon, cap Arxiprest: no es venen gaire…” Potser hi fareu: “Sí, aquests també són enormes, però una mica moderns. Hauríem d’anar cap a valors antics, sòlidament segurs”. Ell o ella diran: “Home, per antic i segur hem d’anar a les lletres llatines. Pensi que, en català, en tenim versions de primera categoria gràcies a la Bernat Metge i a Adesiara”. Fareu un pensament, corrugareu les celles i tal vegada direu: “Amiga, llevat de Virgili, i encara, les lletres llatines són massa esclaves de les de Grècia. I si anéssim a l’Atenes dels segles VI i V?” “Té tota la raó, dirà el noi, llavors sí que es feia bona literatura: un Sòfocles, un Convit de Plató, Tucídides, un Aristòfanes per a un mig riure?” Com que el nostre lector posseeix un criteri estricte, insubornable, dirà: “¿No tindrà pas una Odissea, una Ilíada, que facin el pes?” “Doncs sí, en tenim quatre o cinc de cada epopeia, en llengua catalana, totes cada vegada més bones”. “Ara anem bé”, li direu, “però en el món de les lletres convé anar tan enrere com sigui possible: elles són el futur del renaixement de la literatura, avui molt desorientada. Sap què li dic? Doni’m un Poema de Gilgamesh, que és del tercer mil·leni abans de Crist: si ha durat tant és que deu ser bo”.
I així va anar: aquell home no va comprar per Sant Jordi cap llibre acabat de coure, sinó el més remot de la literatura universal, d’escriptura cuneïforme, traduït al català. Va arribar a casa, es va servir un refresc, va tancar la finestra per allunyar-se de les formes més trivialitzades de la cultura i va llegir, d’una bursada, les aventures de Gilgamesh i Enkidu. Aquella nit va dormir amorosament.
EL PAÍS