La lucidesa i la bogeria no són el mateix, però l’obra Demà serà un altre dia de Pol Clusella (Granollers, 1994) entraria en les dues categories. A primera vista, Clusella destaca per ser un paio nerviós. Les seves mans es mouen erràtiques, i em sembla que és perquè estan intentant seguir el seu cap. És el primer cop que exposa a La Capella, espai d’art emergent de Barcelona. El seu ha sigut un dels 16 projectes seleccionats a la convocatòria Barcelona Producció que podrem veure aquesta temporada.
La sala on hi ha l’exposició de Clusella sembla Pompeia després del foc i la cendra. Quan hi entrem, i pugem la rampa que dona nom a l’espai, topem amb uns quants cossos petrificats. Estan fets de paper film i cinta adhesiva. Quan va arribar la lava, aquelles persones es van quedar així: braços estesos, torsos soterrats i cames cap amunt. Quina lava? La del volcà Croscat de la Garrotxa, que entra en erupció cada deu o quinze mil anys, i ara en fa més de deu mil que descansa tranquil. Per tant, podria ser que la següent erupció fos d’aquí cinc mil, cinc-cents, cinc anys… O demà.
Clusella ha mirat el seu entorn i ha detectat dues tendències: el tecnooptimisme (el pensament que la tecnologia ens salvarà dels desastres del canvi climàtic) i el catastrofisme ecologista (el lament alarmista que dona el món per perdut). Per això ha ideat una exposició on trobem, per una banda, aquesta instal·lació catastrofista del món que ja s’ha acabat perquè ja s’ha cremat, que seria la representació del pitjor dels casos; i per l’altra, una projecció d’uns vídeos on, per exemple, una youtuber ens explica que el magma dels volcans de la Garrotxa s’ha reaprofitat per fer una sèrie d’infraestructures, com si fos formigó, i que ha solucionat la fi del món, i ja de pas, la manca d’habitatge, la dependència del cotxe i la despoblació del món rural, fet que seria la representació del millor dels casos.
Entre la tragèdia i la salvació, Clusella ha posat sobre la taula les dues possibilitats, i a procedit a mofar-se de totes dues. I és cert: la seva instal·lació ens fa riure, però alhora, ens fa pensar. Probablement això passa perquè ell és arquitecte, i per tant, les seves idees tenen una base que pot semblar del tot realista. Clusella va estudiar arquitectura i va estar treballant un temps en despatxos d’urbanisme, però ara és músic —el Petit Ibèric—, fa disseny de so i altres projectes creatius. Si toca l’arquitectura, ho fa més en format de disseny d’exposicions o d’escenaris teatrals, per exemple. En aquest cas, es mofa de la tragèdia i de la salvació, però no vol que la peça s’entengui com un mem: “El mitjà artístic em sembla interessant com a eina per eixamplar mires i introduir la ficció en un camp de coneixement farragós, com és l’arquitectura, i concretament l’urbanisme o l’estudi del territori.”
Per a mi, el tema de l’exposició no és el canvi climàtic, sinó una reflexió sobre el lloc des d’on pensem les coses i els permisos que ens donem per imaginar sense barreres. Qui mereix que les seves idees s’escoltin? No tenen capacitat imaginativa, les persones que no són ni catastrofistes ni optimistes? “Tenim la idea que el món està espatllat i a més és culpa nostra, i que per tant el millor que podem fer és desaparèixer”, diu Pol Clusella. La idea que més val que no tinguem fills perquè, total, el món que els deixarem és una merda. “Exacte. Això només ens passa a nosaltres perquè assumim el marc catastrofista, però en canvi, qui viu aliè a aquest marc pensa macroprojectes urbanístics enormes, com passa a l’Aràbia Saudita”. Però el canvi climàtic existeix, no és una qüestió de marcs. “Sí, existeix, però no ens ha de privar de la capacitat d’imaginar un futur: passi el que passi, com diu el títol de l’exposició, demà serà un altre dia”.
L’exposició reflexiona sobre dues tendències: el tecnooptimisme sobre el poder de la tecnologia i el catastrofisme ecologista
En aquest exercici, doncs, de senzillament imaginar, Clusella s’inventa que podem reaprofitar la lava del Croscat, “però no extraient-la, sinó esperant que el volcà faci el que hagi de fer quan ell ho consideri”. Per a ell, aquesta és “una cruïlla maca entre el tecnooptimisme i el catastrofisme”, perquè, per una banda, no intervens en la vida natural del volcà, i per l’altra, quan arriba el moment, jugues la catàstrofe natural al teu favor. “Plantejo la ciutat que es faria a la Garrotxa gràcies al volcà”, explica, “la natura decidiria, però si nosaltres ho hem pensat abans, serviria per suplir la mancança d’habitatge. M’imagino que ataquem problemes urgents, però amb aquesta mentalitat respectuosa amb els recursos”.
Clusella presenta idees esbojarrades, i tot i així, em sembla que agafa el camí del mig. És ficció, però hi ha un cert seny. “De veritat? Doncs jo volia presentar-ho com una cosa molt passada de rosca”, diu; “Volia mirar-m’ho tot molt de lluny i passar-me de voltes, per tal que precisament el que proposen els arquitectes del camí del mig no sembli tan fora de lloc”. I conclou: “Urbanísticament, hi ha millores que es poden fer i que no fem, no sé si perquè no ens en creiem capaços, o perquè creiem que no ens ho mereixem”.
L’exposició ‘Demà serà un altre dia’, a La Capella, no versa sobre el canvi climàtic, sinó sobre el lloc des d’on es pensen les coses i els permisos per imaginar, diu l’artista
La lucidesa i la bogeria no són el mateix, però l’obra Demà serà un altre dia de Pol Clusella (Granollers, 1994) entraria en les dues categories. A primera vista, Clusella destaca per ser un paio nerviós. Les seves mans es mouen erràtiques, i em sembla que és perquè estan intentant seguir el seu cap. És el primer cop que exposa a La Capella, espai d’art emergent de Barcelona. El seu ha sigut un dels 16 projectes seleccionats a la convocatòria Barcelona Producció que podrem veure aquesta temporada.
La sala on hi ha l’exposició de Clusella sembla Pompeia després del foc i la cendra. Quan hi entrem, i pugem la rampa que dona nom a l’espai, topem amb uns quants cossos petrificats. Estan fets de paper film i cinta adhesiva. Quan va arribar la lava, aquelles persones es van quedar així: braços estesos, torsos soterrats i cames cap amunt. Quina lava? La del volcà Croscat de la Garrotxa, que entra en erupció cada deu o quinze mil anys, i ara en fa més de deu mil que descansa tranquil. Per tant, podria ser que la següent erupció fos d’aquí cinc mil, cinc-cents, cinc anys… O demà.
Clusella ha mirat el seu entorn i ha detectat dues tendències: el tecnooptimisme (el pensament que la tecnologia ens salvarà dels desastres del canvi climàtic) i el catastrofisme ecologista (el lament alarmista que dona el món per perdut). Per això ha ideat una exposició on trobem, per una banda, aquesta instal·lació catastrofista del món que ja s’ha acabat perquè ja s’ha cremat, que seria la representació del pitjor dels casos; i per l’altra, una projecció d’uns vídeos on, per exemple, una youtuber ens explica que el magma dels volcans de la Garrotxa s’ha reaprofitat per fer una sèrie d’infraestructures, com si fos formigó, i que ha solucionat la fi del món, i ja de pas, la manca d’habitatge, la dependència del cotxe i la despoblació del món rural, fet que seria la representació del millor dels casos.
Entre la tragèdia i la salvació, Clusella ha posat sobre la taula les dues possibilitats, i a procedit a mofar-se de totes dues. I és cert: la seva instal·lació ens fa riure, però alhora, ens fa pensar. Probablement això passa perquè ell és arquitecte, i per tant, les seves idees tenen una base que pot semblar del tot realista. Clusella va estudiar arquitectura i va estar treballant un temps en despatxos d’urbanisme, però ara és músic —el Petit Ibèric—, fa disseny de so i altres projectes creatius. Si toca l’arquitectura, ho fa més en format de disseny d’exposicions o d’escenaris teatrals, per exemple. En aquest cas, es mofa de la tragèdia i de la salvació, però no vol que la peça s’entengui com un mem: “El mitjà artístic em sembla interessant com a eina per eixamplar mires i introduir la ficció en un camp de coneixement farragós, com és l’arquitectura, i concretament l’urbanisme o l’estudi del territori.”
Per a mi, el tema de l’exposició no és el canvi climàtic, sinó una reflexió sobre el lloc des d’on pensem les coses i els permisos que ens donem per imaginar sense barreres. Qui mereix que les seves idees s’escoltin? No tenen capacitat imaginativa, les persones que no són ni catastrofistes ni optimistes? “Tenim la idea que el món està espatllat i a més és culpa nostra, i que per tant el millor que podem fer és desaparèixer”, diu Pol Clusella. La idea que més val que no tinguem fills perquè, total, el món que els deixarem és una merda. “Exacte. Això només ens passa a nosaltres perquè assumim el marc catastrofista, però en canvi, qui viu aliè a aquest marc pensa macroprojectes urbanístics enormes, com passa a l’Aràbia Saudita”. Però el canvi climàtic existeix, no és una qüestió de marcs. “Sí, existeix, però no ens ha de privar de la capacitat d’imaginar un futur: passi el que passi, com diu el títol de l’exposició, demà serà un altre dia”.
L’exposició reflexiona sobre dues tendències: el tecnooptimisme sobre el poder de la tecnologia i el catastrofisme ecologista
En aquest exercici, doncs, de senzillament imaginar, Clusella s’inventa que podem reaprofitar la lava del Croscat, “però no extraient-la, sinó esperant que el volcà faci el que hagi de fer quan ell ho consideri”. Per a ell, aquesta és “una cruïlla maca entre el tecnooptimisme i el catastrofisme”, perquè, per una banda, no intervens en la vida natural del volcà, i per l’altra, quan arriba el moment, jugues la catàstrofe natural al teu favor. “Plantejo la ciutat que es faria a la Garrotxa gràcies al volcà”, explica, “la natura decidiria, però si nosaltres ho hem pensat abans, serviria per suplir la mancança d’habitatge. M’imagino que ataquem problemes urgents, però amb aquesta mentalitat respectuosa amb els recursos”.
Clusella presenta idees esbojarrades, i tot i així, em sembla que agafa el camí del mig. És ficció, però hi ha un cert seny. “De veritat? Doncs jo volia presentar-ho com una cosa molt passada de rosca”, diu; “Volia mirar-m’ho tot molt de lluny i passar-me de voltes, per tal que precisament el que proposen els arquitectes del camí del mig no sembli tan fora de lloc”. I conclou: “Urbanísticament, hi ha millores que es poden fer i que no fem, no sé si perquè no ens en creiem capaços, o perquè creiem que no ens ho mereixem”.
EL PAÍS