Si un lector desencantat amb el paperot dels moviments socials i els partits d’esquerres els últims anys necessita alguna raó per creure que ara mateix hi ha gent pensant com fer coses diferents i, en una paraula, guanyar, i si aquest lector només tingués energia per llegir un llibre abans de rendir-se, li recomanaria No hay atajos. Organizar el poder sindical (en castellà a Verso Libros), de Jane McAlevey. És, sens dubte, la bíblia del Sindicat de Llogateres, un llibre que permet entendre des del perquè d’una cosa tan cridanera com el nom que han adoptat —que, molt conscientment i contraculturalment, reivindica la paraula sindicat—, fins a per què s’estan adoptant estratègies diferents de les de la PAH, com ara demanar l’afiliació, passant pel nombre de vegades i la intensitat amb què els portaveus del moviment pronuncien la paraula organització, concepte que serà al centre de la discussió política els pròxims anys.
Si el 15-M va posar de moda conceptes culturalistes, els nous activistes mariden marxisme amb anàlisi econòmica empírica
Si un lector desencantat amb el paperot dels moviments socials i els partits d’esquerres els últims anys necessita alguna raó per creure que ara mateix hi ha gent pensant com fer coses diferents i, en una paraula, guanyar, i si aquest lector només tingués energia per llegir un llibre abans de rendir-se, li recomanaria No hay atajos. Organizar el poder sindical (en castellà a Verso Libros), de Jane McAlevey. És, sens dubte, la bíblia del Sindicat de Llogateres, un llibre que permet entendre des del perquè d’una cosa tan cridanera com el nom que han adoptat —que, molt conscientment i contraculturalment, reivindica la paraula sindicat—, fins a per què s’estan adoptant estratègies diferents de les de la PAH, com ara demanar l’afiliació, passant pel nombre de vegades i la intensitat amb què els portaveus del moviment pronuncien la paraula organització, concepte que serà al centre de la discussió política els pròxims anys.
La gran idea de McAlevey és que la davallada dels sous i l’increment del preu de l’habitatge de les últimes dècades són el resultat d’haver creat una separació artificial entre sindicats laborals i moviments socials (com ara el feminisme, l’ecologisme o l’antiracisme), presentant els sindicats com una lluita rígida i burocràtica que només fa avançar els interessos de grups particulars, i els moviments com l’única expressió democràtica d’aspiracions nobles i universalistes. Però McAlevey explica que això ha estat una enganyifa: “En realitat, molts moviments socials funcionen de dalt a baix com qualsevol sindicat dolent […] i molta gent assumeix que el guany material és la principal preocupació dels sindicats, sense adonar-se que, en les lluites laborals, el que està en joc, per damunt de tot, és una de les necessitats emocionals humanes més profundes: la dignitat”. McAlevey estudia els èxits i fracassos de les lluites socials del segle XX i conclou que cal distingir entre mobilització i organització. La mobilització consisteix a convocar i coordinar una base de simpatitzants ja existent perquè participi en accions col·lectives al voltant d’una reivindicació. L’organització consisteix a ampliar aquesta base incorporant persones que encara no participen, desenvolupar-ne el lideratge i construir estructures duradores de poder col·lectiu. No cal dir que les victòries importants i estructurals només arriben a través de l’organització.
Pel broc gros, i sent inevitablement injustos, els grans canvis en la filosofia de la nova generació d’activistes es poden resumir com un gir de les guerres culturals a les lluites materials; de la identitat a la classe; de l’electoralisme al sindicalisme; i de la comunicació política centrada en les xarxes socials a l’organització de comunitats cohesionades amb sentit de pertinença a un lloc. Si el 15-M es va forjar en grups de lectura de pensadors com ara Ernesto Laclau, Chantal Mouffe o Slavoj Žižek, marxistes que s’inspiraven en la psicoanàlisi i que van posar de moda conceptes com “hegemonia” o “significant buit”, els sindicats d’habitatge llegeixen autors que miren de maridar el marxisme amb anàlisis empíriques de l’economia contemporània i que proposen conceptes menys esotèrics com ara “capitalisme rendista” i “acumulació per despossessió”. De teòrics amants de la dialèctica i la paradoxa que demanen un cert bagatge filosòfic per ser llegits, hem passat a analistes més influïts per Marx que per Hegel i que miren de demostrar les trampes del model econòmic amb un vocabulari més planer, una argumentació més cartesiana i, sobretot, dades i exemples del que funciona i el que no.
La llista podria ser infinita, però podem seleccionar un grapat de noms més enllà de McAlevey. En l’àmbit internacional, i amb una aproximació més teòrica sense renunciar mai al materialisme, el gran referent és David Harvey, geògraf britànic que, a 91 anys, ha consolidat una trajectòria llegendària renovant el marxisme amb una anàlisi de la urbanització i les desigualtats territorials al centre del capitalisme, i que en català es pot llegir a Espais del capitalisme global (Virus Editorial) i Les cròniques anticapitalistes (Tigre de Paper). Continuant aquesta tradició més anglòfila i aterrant-la a la lluita per l’habitatge, que no per casualitat és la preferida dels Democratic Socialists of America de Zohran Mamdani, també destaca l’anàlisi de figures com Olin Wright, que a Cómo ser anticapitalista en el siglo XXI (Akal) proposa combinar reformes institucionals amb alternatives com les cooperatives a fi d’erosionar el capitalisme i ampliar el poder democràtic sobre l’economia, i Melinda Cooper, que, juntament amb Lisa Adkins i Martijn Konings, signa Vivienda. La nueva división de clase (Lengua de Trapo), en què expliquen com les desigualtats depenen cada vegada més del patrimoni que es posseeix o s’hereta, i no només del salari que es guanya.
En l’àmbit nacional, destaca el treball importantíssim de Fin de ciclo (Traficantes de Sueños), d’Isidro López i Emmanuel Rodríguez, que demostra com la crisi del 2008 no va ser un accident, sinó el col·lapse d’un model de creixement construït durant dècades sobre el negoci immobiliari, l’endeutament i la promesa que les cases de propietat sempre pujarien de preu;Generación inquilina (Capitán Swing), de Javier Gil, un sociòleg jove a qui hem vist molt des de l’acampada de Sol i que analitza com el capitalisme rendista condemna una part de la població a un lloguer permanent i precaritzador; i El segrest de l’habitatge (Pòrtic), de Jaime Palomera, cofundador del Sindicat de Llogateres, l’expert que ha fet més per desplaçar la conversa pública catalana cap a la idea que no n’hi ha prou amb augmentar l’oferta i confiar en les lleis del mercat si les noves cases no estan protegides per lleis que les facin assequibles; és el més semblant a la creació d’un nou sentit comú que hem vist en molt de temps.
Naturalment, la llista de llibres podria ser infinita, i el Sindicat de Llogateres està flanquejat per moviments (ehem, sindicats) d’orientació més radical que miren més cap a altres tradicions teòriques i pràctiques. Però la constel·lació d’autors, temes i registres que s’està formant al voltant de l’actor amb més vocació de centralitat apunta cap a un canvi d’època que obligarà a actualitzar idees i vocabularis. Una de les frases més repetides de Marx és que els filòsofs han mirat d’interpretar el món quan el que cal és canviar-lo. Els autors contemporanis llegits des del Sindicat de Llogateres dirien que els activistes d’esquerres han mirat de mobilitzar els seus quan el que cal és organitzar tothom.
EL PAÍS