En la meva viudesa / no vull ombres al meu dol. / He estat i soc encara / dona que viu a ple sol”. Són versos de Clementina Arderiu —la deu lírica que va abeurar la poesia catalana amb veu de dona— al seu últim recull, L’esperança encara. L’esperança, de fet, impregna de dalt a baix l’obra de la barcelonina, que es prodiga virtuosament al llarg d’una cinquantena d’anys. “Esperança sentida i gaudida, o, algun cop, només demanada —esperança esperada”, escriu Joan Fuster. Esperança d’una poeta vitalista, que va viure a ple sol, malgrat l’exili de quatre anys a França, la mort d’un fill o l’enviudament de Carles Riba (marit i company de lletres, viatges i tertúlies intel·lectuals, a qui havia conegut en uns Jocs Florals; ell, essent-ne jurat; ella, la Reina).
En commemoració als 50 anys de la mort de l’autora, ha vist la llum ‘Jo era en el cant. Obra poètica 1913-1972′, amb escrupolosa edició de D. Sam Abrams
En la meva viudesa / no vull ombres al meu dol. / He estat i soc encara / dona que viu a ple sol”. Són versos de Clementina Arderiu —la deu lírica que va abeurar la poesia catalana amb veu de dona— al seu últim recull, L’esperança encara. L’esperança, de fet, impregna de dalt a baix l’obra de la barcelonina, que es prodiga virtuosament al llarg d’una cinquantena d’anys. “Esperança sentida i gaudida, o, algun cop, només demanada —esperança esperada”, escriu Joan Fuster. Esperança d’una poeta vitalista, que va viure a ple sol, malgrat l’exili de quatre anys a França, la mort d’un fill o l’enviudament de Carles Riba (marit i company de lletres, viatges i tertúlies intel·lectuals, a qui havia conegut en uns Jocs Florals; ell, essent-ne jurat; ella, la Reina).
EL PAÍS