“El turisme desfermat és absurd i una injustícia enorme cap a nosaltres, els ciutadans, els mallorquins. És un negoci molt brut si ho veus com l’explotació del que és comú, una ocupació i una apropiació indeguda”. Joan Miquel Oliver (Sóller, 52 anys), escriptor i músic, afronta el gran què de Mallorca d’avui: el boom cívic molt crític amb la realitat del negoci de l’oci, el desenvolupisme urbanístic i el setge residencial i cultural.
Mentre encara roda amb el seu darrer disc, ‘Roïssos’, el mallorquí publica ‘La vida no són matemàtiques’, un conjunt de micorelats
“El turisme desfermat és absurd i una injustícia enorme cap a nosaltres, els ciutadans, els mallorquins. És un negoci molt brut si ho veus com l’explotació del que és comú, una ocupació i una apropiació indeguda”. Joan Miquel Oliver (Sóller, 52 anys), escriptor i músic, afronta el gran què de Mallorca d’avui: el boom cívic molt crític amb la realitat del negoci de l’oci, el desenvolupisme urbanístic i el setge residencial i cultural.
Oliver, cappare creatiu i un dels líders del grup mallorquí Antònia Font, publica La vida no són matemàtiques i roda amb el seu darrer disc, Roïssos, fet al seu nou habitatge, perifèric, lluny de Palma, no al litoral. Al Migjorn cap al Llevant de Mallorca.
Creador, lletrista, compositor i guitarra, ha fet desenes de discos i té més de 300 cançons pròpies registrades. Les vies emocionals en català de dues generacions tresquen lletres i melodies d’Oliver. Ha publicat una grapada de llibres, primer poesia, narrativa sense normes, escriptura formal i teatre experimental.
Pregunta. Guitarrista, poeta, músic, compositor, lletrista, novel·lista. Amb qui parlem?
Resposta. Jo faig discos, sempre en faré, un disc fa companyia del tot, fer un llibre és una cosa més compromesa. Jo escric aviat, de tira. El llibre surt sol. Tenc una idea i l’execut ràpid. M’inspir en la meva vida, que també inclou la imaginació, la fantasia i la dramatúrgia. N’he escrit capítols al mòbil, a l’avió, als hotels, a casa…
P. Cercau llibres de companyia o autors de complicitat?
R. Solc tastar més que fer lectures totals, poques. No m’acab els llibres. Si m’agraden molt, sí. Quan ja he entès l’aire, el que m’han dit, el que m’aporta i ja sé com acabarà, aviat hi ha un altre llibre que m’interessa més començar. Espipell.
P. I les vostres primeres lletres.
R. D’entrada vaig començar fent dos contes ―transcrits als llibre― que es convertiren en cançons al néixer Antònia Font el 1998. No n’havia escrit mai, de cançons.
P. Els padrins de fonts que reconeixeu són Kafka i Cortázar.
R. Kafka m’agrada, hi vaig entrar molt a fondo, rellegint l’obra sencera de tira per fer un pròleg a la Metamorfosi. Vas per més de la meitat i no saps de què t’està xerrant: això m’entusiasma. Veus com i què està cercant i l’acompanyes en la recerca.
P. En La vida no són matemàtiques esmenteu dilemes filosòfics.
R. Hi ha filosofia, sí, i tant. En vaig estudiar i m’agrada. Cal mirar el món per entendre’l, sense tòpics i prejudicis. Anar al sentit estricte del llenguatge, de les paraules. Aquest tic se m’ha quedat. Les identitats són tan simplificades: si ets gai, si ets alt, si ets jueu, si ets negre, si ets un homo, si ets lleó, si ets dona, si ets lesbiana. Ets.
En Toni Artigues era un mestre absolut de com viure, fer poesia, teatre, tot
P. Sembla de pedra picada l’homenatge que fa al seu oracle, el professor Antoni Artigues [mort el 2018], model d’una generació de poetes i activistes illencs.
R. En Toni Artigues era un mestre absolut de com viure, fer poesia, teatre, tot, de cultura popular, tocava les xeremies. Mos férem molt amics i defensà molt Antònia Font des de tot d’una. Ens vèiem un pic o dos per setmana i érem veïnats a Palma antiga.
P. Era prou major que vós, dues generacions, i no el vàreu conèixer a les aules.
R. Era un savi de la vida. He escrit que encara que no hi és el tenc present: “Mai no escriuria res que no et pogués agradar”. Ell me deia en què estàs, què fas? El veig amb les seves grenyes, aquella perxa tan característica, el cigarret. Escrivís o fes un disc, sempre ell a prop. Vaig fer una obra de teatre, Un quilo d’invisible,i vàrem discutir molt sobre els personatges, com si fossin reals. M’ajudava molt. Ens férem molt afins.
P. I amb la música sou triat, pràctic o selecte?
R. Passa amb la música el mateix que amb la literatura. També és així, quan un compositor m’agrada, l’escolt, entenc com ho ha fet i ja està. Sempre vaig cercant, millor dit trobant, coses, coses concretes que m’interessin.
P. Escriure poesia és episòdic o sistemàtic?
R. El llibre de poemes Odissea trenta mil és del 2002 i el vaig fer en una setmana o dues. No he tornat a fer versos. Trob que és molt difícil.
P. Les cançons no són una poètica formal, emperò vós…
R. Una lletra d’una cançó és un entreteniment per a la gent durant tres minuts; tens la música, la melodia, la veu. Un poema imprès en paper ha de ser molt valuós per publicar-lo. I jo, per ara, no he escrit res ―de poesia― que pagui la pena editar.
P. El nou llibre de narrativa, La vida no són matemàtiques, està farcit de marques i llocs comercials, i no en parlem de cançons, cantants, amics i grups. És un mapa de curiositats.
R. No és que me sàpiga greu citar marques, me vull fer entendre i de vegades dic Danone o una torradora Pirex. Per què esquivar les marques? Ment Mercadona, Muller, Lidl, he de distingir: tenc un moix que es menja el pinso d’un lloc i el paté d’un altre, me du de cul… He de dir les coses com són.
P. Fa desenes de referències, geografia urbana, domèstica, biografies de bars, menjar, i viatges en cotxe escoltant cintes reveladores de Kiko Veneno.
R. Cit una anècdota de Loquillo de quan va enfocar un crític, en to violent i amenaçant. Kiko Veneno és la millor descoberta. Ell ha influït molt amb jo mateix, va tenir una visió ben certa i una petjada clara. I molt més del que ell es pensa, en general: Estopa, na Bebe, la Mala Rodríguez. L’hi vaig dir.
Kiko Veneno és la millor descoberta. Ell ha influït molt amb jo mateix, va tenir una visió ben certa i una petjada clara
P. No sempre es reconeixen els precursors o els parents.
R. Kiko Veneno ens va obrir una porta per la qual entràrem i tresca molta de gent. Ho sap. Aquesta manera de cantar pop, amb l’accent i la manera de contar la vida quotidiana, és seva. I les marques: “diez duros de papel Albal y el cielo se ha iluminado”, un muro de metacrilato. Paraules virgueres. ‘Volando voy’ és un himne per a l’eternitat i és seu. Aquí tenc La leyenda del tiempo, on ho canta tan seu Camarón.
P. Crec que sou fidel a Mike Oldfield.
R. Jo el defens, té discs preciosos i és un músic increïble. Per exemple Incantations. En té d’altres de batalla, sí. Però Tubulars bells és una obra mestra. Ommadawn també és acollonant, com el primer disc gravat i fet mai en suport digital en una sola pista de 60 minuts, Amarok. Són masterpieces, indubtablement.
P. En català quin autor o llibre us ha enganxat?
R. Enric Casasses. Per a mi, Diari d’Escània, un dietari fet a Suècia, és una peça gran, molt gran. Són res, vuitanta planes, tan, tan ben fetes i tan directes. Aquesta manera d’escriure i no corregir. Comences i esmenes, no volia dir això… emperò segueixes. No val embellir i tornar enrere, fent trampa. Al cine hi ha trampes però tothom ho sap. En Casasses m’ha ensenyat molt.
P. Un original com embastat, amb fils i pegats. No un brodat.
R. Hi ha llibres que agafes la primera plana i notes que està reescrita i reescrita molt, que han dedicat a una plana el mateix temps que a la resta de l’obra. Això me molesta molt.
P. La vida no són matemàtiques no és un problema, una equació resolta, està fet en un cert ordre, capítols, escenes i dites, numerades.
R. Ho separ: allò entranyable i empàtic. I d’altres temps són irònics o despectius. No ho mescl. M’agrada mantenir les intensitats, la dicotomia humor/frivolitat. I per altra banda el sentiment, l’empatia, la credibilitat, la fe, la innocència. A base de fer discs n’he après. Si estan en mode nostàlgic no pot ser que el que vengui després sigui una poalada d’aigua freda, no pots ubicar-hi una dissonància total.
M’agrada molt que es conegui com està fet el llibre, igual que quan escoltes un disc. Esper deixar-ho un poc al dente.
P. Ben lligades les butzes com una trunyella de lletres.
R. M’agrada molt que es conegui com està fet el llibre, es veu, igual que quan escoltes un disc. Esper deixar-ho un poc al dente, no acabat de confitar del tot, que es vegi com està fet. Els que escrivim cercam excuses i coses que ens motivin. Abans d’escriure et poses un problema i l’has de resoldre. Et proposes fer un llibre o un disc de tal manera i la resolució és la mateixa obra.
P. Sou emotiu i entranyable en lo familiar, així mateix cru quan narreu la malaltia que patí la mare.
R. No m’agrada explicar la meva vida. Però ha arribat el moment arreu en què les malalties mentals han de tenir visibilitat. Hi ha molta incomprensió a peu de carrer. Crec que hi ha coses que estàs detallant que tenen un valor que no té un invent que escrius o imagines. Mumare ara està bé perquè amb els anys aquestes malalties baixen i s’estabilitzen i existeix la medicació.
P. La vida no són matemàtiques és la seva memòria i la dels seus companys en les obres d’Antònia. Potser mai no s’ha dit tan senzillament la biografia d’una família “normal” mallorquina dels anys setanta-vuitanta. És costumista.
R. Hi ha coses tan assumides que no els hi donam tant de valor, de vegades la gent et diu què és el que més li agrada. Aquí, aquí, diuen. A ‘Setembre, octubre novembre’, on faig la biografia de l’escalador Miquel Riera, hi ha una miqueta de la meva infància. Alguns lectors m’apuntaren el seu interès. I pens que mereix explicar això. És costumisme?
P. Son pare, fill d’emigrants a França i al Marroc, electricista a l’aeroport de Palma, i sa mare era bona modista a Sóller. Tres fills, una casa a Palma, un cotxe 127 i una barqueta. Sou al port de Valldemossa, l’ermita camí de Deià, ses Covetes.
R. He volgut a explicar-ho, i també té una càrrega de crítica a la realitat actual. Amb el sou de mon pare ―mumare ja no feia feina― comprarem una casa a Palma, teníem un cotxe, una barca. Els fills vàrem poden estudiar, amb beques. No ens faltava res. Avui en dia una parella en què els dos fan feina tot el dia no se poden pagar una casa. És tristíssim.
P. Emotiu, sensible, directe i bucòlic en les escenes d’infant, i en les seqüències després dels llocs viscuts tot sol o en família.
R. He tastat moltes coses diferents, on vaig néixer i viure amb la família, de gran, independent. Som de Sóller, i he crescut d’una barriada de Palma. He viscut en es Molinar, quan era un barri i ara és una zona de luxe; he estat a sa Calatrava, que era un lloc idíl·lic, damunt murada al barri antic, al carrer de Santa Clara, i ara és un parc temàtic de luxe. Vaig viure al carrer Missió quan viure al centre de Palma, als 2000, era tenir barets, botigues, forns, com de mallorquins…
Des que llegia d’estudiant l’Odissea, sempre m’imagin que esdevenen a uns espais com el Migjorn ample de Mallorca
P. El seu darrer disc, Roïssos, i el llibre els ha gestat al nou domicili, que ha adesat.
R. Ara som entre el Migjorn i el Llevant, en un poble. Des que llegia d’estudiant en Sòfocles, les tragèdies gregues, l’Odissea, sempre m’imagin que esdevenen a uns espais com el Migjorn ample de Mallorca, a redols del seu entorn. El paisatge m’imanta. És com si estigués dins àmbits de l’Odissea: la llum, aquesta sequedat, la mar, l’aigua tan salada des Trenc. M’inspira molt.
P. Hi ha una expressió crítica ciutadana, un manifest social i cultural que puny com mai el turisme.
R. Na Llucia Ramis va dir fa poc una cosa que no l’havia afinada i es vera. El turisme és fer negoci sobre una apropiació d’una cosa que no és teva. Mallorca, el seu paisatge, els carrers, les platges, són de tots. “Tu” t’ho apropies i ho explotes. Fas mercat d’una cosa que és comuna i expulses la gent que hi viu. És un negoci molt brut, si ho veus d’aquesta manera; és una ocupació i una apropiació indeguda.
P. La vida en una illa reclama considerar els drets dels habitants, l’espai i els recursos naturals.
R. I tant. A la muntanya pujà un ciclista, també, que abusà gastant debades litres d’aigua fent neta la seva botella a la font. Aquí hi ha un veïnat (estranger) del poble que fa netes la terrassa i la piscina del terrat, i llança l’aigua que tuda per l’escala del carrer.
P. En qualsevol cas sagnant, i en temps de sequera encara més.
R. Es irregular, il·legal, i al setembre tendrem restriccions d’aigua… És “repugnant” en vocabulari de Miquel Bauçà. Se’n riuen dels mallorquins. Ignoren els recursos de Mallorca. Tot l’any és temporada turística i es gasta tantíssima aigua. A la tardor els residents patirem les retallades, mentre suquen la temporada no, pels turistes. És absurd i és una injustícia enorme cap a nosaltres.
P. Passem a escenes còmiques que discretament destapa a l’entorn de les seves relacions de parella: enganxar el cotxe dins el pàrquing tortuós a un casal del centre de Palma o penjar les cortines a la sogra amb un ou a cada butxaca.
R. Són episodis divertits, certs. La del cotxe enclòs. M’ha canviat molt als darrers anys la percepció del que és la vida en parella. Ara visc sol. Viure tot sol no és incompatible amb tenir una parella fixa. Però ostres! Hi ha algú al món que t’agradi tant per haver de renunciar a tu mateix, a la teva solitud, que no et compensi per no poder estar amb tu mateix?
P. El seu germà, Jaume Oliver, bon periodista de RTVE, premi Ciutat de Palma de novel·la, puja cap al cel amb Un dia assaltarem la ciutat amb cavalls de ferro. Com duen el cas?
R. Ho duc molt bé, estic content per ell, perquè duia l’espineta d’escriure novel·la i fer lectors. De cop, en Jaume ―un poc més jove que jo, un any i busques― ha fet el salt. Escrivim molt diferent. Res a veure els nostres mons als libres i no ens passem els originals abans de publicar. Ara ell s’ha relaxat com a escriptor. Tenia molta fe i és un bon element. De joves formàrem el primer grup musical.
P. Creu en allò que esdevé d’imprevist, la casualitat?
R. Sí, sí. En la casualitat hi crec molt. Per exemple com ens trobàrem amb Pau Debon, el cantant d’Antònia Font, i tot el que ha representat, sense ell i la seva veu el grup no existiria. Jo anava amb el seu germà Pere, el bateria, escoltant Kiko Veneno. I Pau pujà a l’Opel Corsa i posà una casset d’un directe del seu grup. Va ser un flaix. “Vols cantar amb noltros?”, li vaig dir. La seva veu destaca per damunt de tot, l’actitud, el superdiàleg que genera a l’escenari.
P. Retreu als grans mitjans espanyols audiovisuals que ignorin la cançó en català. Citàreu referents actuals a l’emissora pública (Ràdio 3), Da Souza, Miquel Serra, Maria Jaume, Oliva Trencada, Joana Gomila, Maria Hein… i quedaren en blanc.
R. Zero, no coneixien ningú. Antònia Font havia tret un disc nou després de deu anys de silenci, essent el número 1 a tot Espanya aquella setmana. D’això fa tres anys i mig. És una farsa. No en sabien de la resta, res. És més que simptomàtic de l’estat cultural global, del pes que tenim.
P. Antònia Font a la recta de l’estiu. Què fareu?
R. S’ha mort en Joan Roca [el baix], esteim encara en estat de xoc. Al Pau Debon jo el veig amb ganes fer coses. I en Pere Debon també. Me consta que als darrers comentaris, abans de morir en Joan, era continuar. Al Pau li agrada estar a l’escenari. En Jaume Manresa té bastants més projectes musicals, dansa, teatre… no n’hem xerrat.
P. Què passarà?
R. No hi ha res, ni cap projecte, ni cap disc, ni cap concert a la vista. No hi ha res. Podria ésser que no es tornàs, i també podria ser que sí. Amb Antònia improvisam… Jo faré discos.
Joan Miquel Oliver
La Magrana
248 pàgines. 20, 80 euros
EL PAÍS