Quan la Jara, la protagonista de la segona novel·la de Berta Creus (Sant Martí de Tous, 1986), Mons on trobar-te, es reuneix els caps de setmana amb les amigues, qui sempre destaca explicant les millors històries és la Min, que sembla dotada per l’instint mil·limètric de narrar procurant en tota ocasió la tria justa del to de veu, els gestos i les paraules més escaients, a la recerca de l’efecte immediat d’unes riallades d’aplaudiment i elogi, amb un repertori de trames que deuen transitar amunt i avall per la senda de l’ordinària bogeria quotidiana, més a prop de “les coses que veia o que estaven provades per la ciència” que no pas de creure “que els moviments dels astres ens afecten els ànims o que els esperits es poden comunicar amb els humans”.
En la seva segona novel·la, l’autora escriu una història d’embruixament que fa de bon llegir, però a vegades ensopega amb giragonses pròximes al sentimentalisme
Quan la Jara, la protagonista de la segona novel·la de Berta Creus (Sant Martí de Tous, 1986), Mons on trobar-te, es reuneix els caps de setmana amb les amigues, qui sempre destaca explicant les millors històries és la Min, que sembla dotada per l’instint mil·limètric de narrar procurant en tota ocasió la tria justa del to de veu, els gestos i les paraules més escaients, a la recerca de l’efecte immediat d’unes riallades d’aplaudiment i elogi, amb un repertori de trames que deuen transitar amunt i avall per la senda de l’ordinària bogeria quotidiana, més a prop de “les coses que veia o que estaven provades per la ciència” que no pas de creure “que els moviments dels astres ens afecten els ànims o que els esperits es poden comunicar amb els humans”.
EL PAÍS