Reexplicar-se és, segurament, una de les grans obsessions de la clàssica. L’assagista Alessandro Baricco s’hi aventura amb Breu història herètica de la música clàssica. L’autor va ser a Barcelona en el marc de la Biennal de Pensament, per dialogar amb el compositor Joan Magrané davant d’una plaça plena a vessar de públic sentint-lo parlar del cànon clàssic europeu. De fons, els patinadors del Macba marcaven un tempo irregular. Quan Magrané li va preguntar per la paraula herètica, Baricco va respondre que la música clàssica és una invenció que reinventem i reinventem, i que aquest relat diu molt més de qui l’escriu que no pas dels músics que la van viure: “La música clàssica s’ha explicat en clau de progrés i superació, però nosaltres mesurem aquest progrés amb una òptica nascuda a l’Alemanya del segle XIX, que no és la que tenien Vivaldi o Mozart”. Construir una història, afirmava l’autor, crea un sistema de valors. I quins són els valors d’aquesta Breu història herètica de la música clàssica?
L’escriptor i crític musical juga amb la veu de narrador per explicar-nos la música talment com si fos un documental sobre la història de la humanitat a National Geographic
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
L’escriptor i crític musical juga amb la veu de narrador per explicar-nos la música talment com si fos un documental sobre la història de la humanitat a National Geographic
Reexplicar-se és, segurament, una de les grans obsessions de la clàssica. L’assagista Alessandro Baricco s’hi aventura amb Breu història herètica de la música clàssica. L’autor va ser a Barcelona en el marc de la Biennal de Pensament, per dialogar amb el compositor Joan Magrané davant d’una plaça plena a vessar de públic sentint-lo parlar del cànon clàssic europeu. De fons, els patinadors del Macba marcaven un tempo irregular. Quan Magrané li va preguntar per la paraula herètica, Baricco va respondre que la música clàssica és una invenció que reinventem i reinventem, i que aquest relat diu molt més de qui l’escriu que no pas dels músics que la van viure: “La música clàssica s’ha explicat en clau de progrés i superació, però nosaltres mesurem aquest progrés amb una òptica nascuda a l’Alemanya del segle XIX, que no és la que tenien Vivaldi o Mozart”. Construir una història, afirmava l’autor, crea un sistema de valors. I quins són els valors d’aquesta Breu història herètica de la música clàssica?
Al llibre, Baricco juga amb la veu de narrador per explicar-nos la música talment com si fos un documental sobre la història de la humanitat a National Geographic. Guido d’Arezzo, el monjo benedictí que va posar noms a les notes que cantem, és, per a l’autor, l’humà que aconsegueix domar el foc. Els mestres de la polifonia Léonin i Palestrina, fonaments de la nostra harmonia, són caçadors-recol·lectors que cullen els fruits del misteriós món dels sons. De Monteverdi fins a Beethoven, són, en canvi, grangers que han dominat la terra i que sostenen els fonaments de la civilització.
Baricco divideix vuit segles de cànon en capítols curts, alguns curtíssims, episodis centrats en una fita o transformació sonora que mou el so cap a l’actualitat. Selecciona els principals noms de tots els períodes i els enllaça l’un darrere l’altre com personatges d’una gran obra. Baricco aconsegueix assenyalar de manera breu i efectiva què era realment la música per a cada època: un acostament a Déu, una expressió de perfecció, un divertiment, un monument. L’autor no renuncia a la linealitat de la història, ni amaga que, en el fons, també explica una altra mena de progrés a través d’aquesta al·legoria de l’home i la terra, però en comptes de parlar de compositors que se superen successivament, explica la música com un ésser al qual ens hem enfrontat de maneres diferents.
El joc troba els seus límits quan arriba a l’època contemporània, que Baricco defineix com un èxode d’aquestes granges que tan bé havien mantingut els nostres predecessors. Aquí abandona l’esforç d’acostar-se al desig dels artistes i acusa els compositors de dinamitar el so i girar l’esquena al públic, un dels tòpics, precisament, sobre la música contemporània.
Segurament, el més interessant d’aquesta lectura és allà on l’autor es fa més present. La prosa és juganera, poètica, irònica, clarament fascinada per les figures del cànon i la seva història. Baricco meravella perquè es deixa meravellar: quan a finals del segle XVI es comença a emprar la forma musical del concert, Baricco escriu que “la mà de l’home comença a estrènyer la presa”. El llibre és ple d’imatges ben trobades i efectives, aconsegueix ser divulgatiu sense considerar que el lector ha d’aprendre res. Una lectura que fa l’exercici de repensar des d’on s’explica, mirant d’acostar el lector al pensament d’aquests compositors i no al revés.
Breu història herètica de la música clàssica
Alessandro Baricco
Traducció de Maria Llopis
Ara Llibres. 160 pàgines. 18,90 euros
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Arxivat A
EL PAÍS