Elizabeth Gaskell ocupa un espai important, encara que secundari, en el segle d’or de la novel·la anglesa, la del XIX. Menys genial que Jane Austen, menys intensa que Charlotte Brontë, a qui tant admirava, i menys profunda que George Eliot. I, no obstant això, que valuosa i variada que és la seva obra, i que divertida. Gaskell, que era una artista i una professional, va cuidar molt la seva carrera: partint d’un talent menor, ofereix mesos de serè plaer literari al lector que es decideixi a endinsar-se en les seves ficcions.
Concorren a les llibreries novel·les d’aquesta autora, que amb una obra variada i divertida ocupa un espai important, tot i que secundari, al segle d’or de la novel·la anglesa
Elizabeth Gaskell ocupa un espai important, encara que secundari, en el segle d’or de la novel·la anglesa, la del XIX. Menys genial que Jane Austen, menys intensa que Charlotte Brontë, a qui tant admirava, i menys profunda que George Eliot. I, no obstant això, que valuosa i variada que és la seva obra, i que divertida. Gaskell, que era una artista i una professional, va cuidar molt la seva carrera: partint d’un talent menor, ofereix mesos de serè plaer literari al lector que es decideixi a endinsar-se en les seves ficcions.
Concorren a les llibreries catalanes tres novel·les de Gaskell, totes tres preocupades per l’amabilitat, que poden ordenar-se com un traç que s’enfosqueix.
La primera d’aquestes novel·les és Cranford, un dels grans èxits de Gaskell, editada per entregues a la revista de Dickens, que hi protagonitza un divertit cameo. El llibre és una caixa d’històries ambientades a la mateixa població agrícola, autèntic gineceu on els homes tenen un paper de comparsa. La narradora té vincles amb el poble però viu fora, i sempre torna amb una mirada fresca. Els relats són relativament independents, però van traçant el perfil psicològic de Matty i de la seva família. El que destaca aquí és el fons amable dels personatges, i sobretot l’enginy infatigable de la narradora per explicar amb gràcia històries la tristesa de les quals només se’ns revela quan el riureens ofereix un respir.
La casa de la bruguera ens transporta a un altre espai: encara que el llibre està farcit de persones amables, ja no ens trobem en el món bondadós de Cranford, ni Gaskell tria narrar-lo amb el mateix to de cordialitat irònica. La novel·la arrenca com una versió de La Ventafocs en què el nervi no es tant l’enveja com la denúncia social sobre les condicions de les noies, contrastada amb la sort dels seus germans; elles s’esllomen treballant sense rebre a canvi una educació profitosa. La novel·la amenaça durant les primeres pàgines a pertànyer a la classe de ficcions en què, malgrat que estiguem d’acord amb tot el que es diu, el conjunt no acaba d’interessar-nos. Però Gaskell té una carta amagada: tota la força de la novel·la depèn del creixement moral de Maggie, la protagonista. Massa bona per retreure el favoritisme que la seva mare sent pel primogènit, i massa obedient per enfrontar-se a l’egoisme del seu germà, Maggie es veu arrossegada a una situació en què l’única sortida passa pel seu sacrifici. No avançaré esdeveniments (tot i que els hauria d’avançar! Faig de crític! Vostès són adults!), però l’emoció literària es desprèn del sobtat creixement moral de Maggie, de la confiança que demostra Gaskell en la persuasió de la paraula bondadosa i en la millor voluntat de tots: acusats i acusadors, enamorats i vidus. Una breu obra mestra. Cal destacar a més el sucós i precís català que fa servir Marta Pera Cucurell, no sempre es pot valorar el traductor (per desconeixement de l’original), però en aquest cas sí que puc, i la traducció és preciosa, en els dos sentits del terme.
Després de l’amabilitat de Cranford i la confiança en la fermesa de la bondat que articula La casa de la Bruguera, La bruixa Lois ens submergeix en l’ambient ominós, sinistre i opressiu del puritanisme. Gaskell, a l’estil de George Eliot, ens retrotreu a un moment supersticiós, el del fosc segle XVII als voltants d’un Boston envoltat de boscos on encara ronden indis assedegats de venjança. Però a diferència de la mirada compassiva d’Eliot, Gaskell és molt severa. Retrata tots els horrors de l’endarreriment, de la intolerància, de l’escassetat de cor i l’aridesa de la imaginació a través dels ulls d’una òrfena anglesa. La noia ha de passar un any allà a l’espera que el seu promès convenci el seu pare per casar-s’hi i torni a buscar-la. La novel·la està estructurada en una seqüència d’escenes ombroses, dominades pel fred i la neu, i la seva atmosfera moral s’assembla a mastegar sorra. Contribueixen a incrementar l’atmosfera depriment de la novel·la tant la gratuïtat de la catàstrofe (la penetrant falta de necessitat) com que la protagonista, la Lois, sigui una d’aquestes ànimes belles que tan bé li sortien a Gaskell i que sembla escapada de Cranford. Dit tot això com a elogi.
Tres novel·les que no contenen la paleta sencera dels tons de Gaskell, però sí que ofereixen una panoràmica considerable dels seus poders.
Cranford
Elizabeth Gaskell
Traducció de Xavier Zambrano
Viena. 240 pàgines. 22 euros
La casa de la bruguera
Elizabeth Gaskell
Traducció de Marta Pera Cucurell
Cal Carré. 224 pàgines. 21,50 euros
La bruixa Lois
Elizabeth Gaskell
Traducció d’Octavi Gil Pujol Clandestina. 180 pàgines. 20 euros
EL PAÍS