Fa anys es va fer viral un assaig que denunciava la qualitat impersonal i genèrica de la prosa actual. L’autor es queixava que ja no pots obrir un llibre per una pàgina qualsevol i endivinar qui l’ha escrit a partir de l’estil, com feia ell als dies d’universitat. Hi he pensat mentre llegia l’últim recull d’assajos de Zadie Smith, Morts i vius: heus aquí una autora que passaria la prova. L’estil de Zadie Smith és distintiu, indiscutible. Obre qualsevol col·lecció d’assajos seva per qualsevol pàgina. Hi trobaràs una pregunta retòrica, un autoqüestionament socràtic, una expressió de modèstia (no sabem si falsa o genuïna), un argument que es posa en dubte i s’ataca per tots els flancs abans de resorgir triomfal. Hi veuràs una intel·ligència determinada a seduir-te, que t’atrau cap al seu bàndol mitjançant l’art elusiu de la persuasió. Una frase et porta a la següent i t’arrossega com un riu sinuós fins a la conclusió desitjada, que sempre és la correcta.
‘Morts i vius’ recopila textos que permeten confirmar que, tot i rebaixar-ne constantment l’autoritat, els assajos de l’autora són de ferro
Fa anys es va fer viral un assaig que denunciava la qualitat impersonal i genèrica de la prosa actual. L’autor es queixava que ja no pots obrir un llibre per una pàgina qualsevol i endivinar qui l’ha escrit a partir de l’estil, com feia ell als dies d’universitat. Hi he pensat mentre llegia l’últim recull d’assajos de Zadie Smith, Morts i vius: heus aquí una autora que passaria la prova. L’estil de Zadie Smith és distintiu, indiscutible. Obre qualsevol col·lecció d’assajos seva per qualsevol pàgina. Hi trobaràs una pregunta retòrica, un autoqüestionament socràtic, una expressió de modèstia (no sabem si falsa o genuïna), un argument que es posa en dubte i s’ataca per tots els flancs abans de resorgir triomfal. Hi veuràs una intel·ligència determinada a seduir-te, que t’atrau cap al seu bàndol mitjançant l’art elusiu de la persuasió. Una frase et porta a la següent i t’arrossega com un riu sinuós fins a la conclusió desitjada, que sempre és la correcta.
Morts i vius recopila textos de Zadie Smith publicats en diferents mitjans del 2018 al 2025, i també cinc discursos públics, una entrevista i algun assaig ad hoc. No sabria dir per què, però llegir un text en paper fa que es torni més transparent. Notes fins a quin punt l’estructura interna aguanta, si hi ha un adverbi de més o si el final sembla escrit com per treure’s el mort de sobre. Aquesta nova col·lecció ho torna a confirmar: els assajos de Zadie Smith són de ferro. I mira que el seu to casual i proper, les seves expressions d’estar per casa, podrien fer pensar que tot plegat són només unes notes que ha escrit a correcuita al taulell de la cuina. Que entre engegar el forn i picar ceba, li ha vingut al cap un pensament sobre la ruïna del partit laborista, els perills de la tecnooligarquia, el canvi climàtic, Trump, l’herència de l’esclavitud i el retorn del feixisme a Europa.
Però això seria caure en el parany. Perquè l’enginy de Zadie Smith és aquest: rebaixar constantment la pròpia autoritat, abatre qualsevol resistència que pugui generar la seva aura de Gran Novel·lista amb opinions sobre el món. En tot moment es presenta com una persona normal i corrent. Algú que passa temps amb la família, neda a la piscina municipal, fa els plats i plora d’alegria quan Anglaterra es qualifica per als quarts de final. És imperfecta, despistada, tan mesquina com qualsevol veí, i, sobretot, és plena de dubtes i incerteses. Abans de considerar un assumpte espinós, com ara la creixent xenofòbia anglesa davant les comunitats migrants, admet que “quan passo per davant d’una de les escoles musulmanes més grans d’Europa —que resulta que tinc a tocar de casa—, em sento rodejada per l’‘altre’”. Tot seguit, però, desconstrueix la reacció: “Com que forma part de la meva rutina com a escriptora, intento reflexionar sobre els meus sentiments”. Llavors descobreix que “el que sembla senzill revela complexitat” i que els musulmans no són cap monòlit, però que és important reconèixer que la immigració “desperta sentiments reals a les persones”; però ja sabem quins són els perills de deixar-se endur pels sentiments…
Què defensa Zadie Smith als assajos més polítics? Ras i curt, el programa bàsic de l’esquerra. “Que als darrers i als primers se’ls garanteixin alguns drets individuals bàsics i finançats de manera col·lectiva; que la nostra realitat social no sigui ideal però sí decent”. El seu model no és cap deliri utòpic sinó l’Anglaterra de la seva joventut, en la qual una jove com ella —negra, de classe obrera, filla de mare soltera immigrant— podia tenir una educació, uns serveis sanitaris de qualitat i, en definitiva, un futur. És comprensible que algú com Zadie Smith triï la nostàlgia, la d’un món sense smartphones (no en gasta) i on l’Estat del benestar sembla una realitat inamovible. L’autoconsciència de la seva nostàlgia generacional no li impedeix abraçar-la, amb el perill de caure en el mateix rebuig aprensiu del present que ens té a tots paralitzats.
Alguns dels millors textos són perfils d’altres escriptors. Joan Didion li va fer entendre que un escriptor és un “dèspota encobert” amagat sota “vels d’oracions subordinades, modificadors i subjuntius indecisos, el·lipsis i evasives”. El vel de Zadie Smith és com un eunuc reial que et xiuxiueja idees a cau d’orella, fent-te creure que se t’han acudit a tu. Les meves opinions eren les correctes! Havia identificat bé els dolents! Potser el lleu desassossec que m’ha causat aquesta lectura ve del fet que, fins i tot quan una veu tan subtil i intel·ligent valida el meu diagnòstic, els dolents continuen guanyant.
Zadie Smith
Traducció d’Elena Ordeig Vila Jande
408 pàgines. 22,50 euros
EL PAÍS