Mirem de trobar-nos amb Òscar Andreu (Terrassa, 1975) en alguna mena de no-lloc, un territori liminar que la pressió turística i la recent onada d’expats han situat en uns llimbs lingüístics en què costa identificar quina és la llengua pròpia. La Barceloneta. Conegut comunicador tant en ràdio (La competència, RAC1) com televisió (Està passant, TV3), fa un temps va començar a fer rodar un monòleg humorístic sobre la llengua que, un cop adaptat en forma de llibre, l’ha dut a un dels cimals de la catalanitat: convertir-se en el llibre més venut per Sant Jordi. Després de fer la foto entre banyadors i crema solar, busquem recer en un establiment de restauració i comencem la conversa amb el seu Manual de defensa del català sobre la taula.
El conegut comunicador té un monòleg humorístic sobre la llengua que es va convertir en el llibre més venut per Sant Jordi
Mirem de trobar-nos amb Òscar Andreu (Terrassa, 1975) en alguna mena de no-lloc, un territori liminar que la pressió turística i la recent onada d’expats han situat en uns llimbs lingüístics en què costa identificar quina és la llengua pròpia. La Barceloneta. Conegut comunicador tant en ràdio (La competència, RAC1) com televisió (Està passant, TV3), fa un temps va començar a fer rodar un monòleg humorístic sobre la llengua que, un cop adaptat en forma de llibre, l’ha dut a un dels cimals de la catalanitat: convertir-se en el llibre més venut per Sant Jordi. Després de fer la foto entre banyadors i crema solar, busquem recer en un establiment de restauració i comencem la conversa amb el seu Manual de defensa del català sobre la taula.
Pregunta. On se suposa que fem l’entrevista? Això és Barcelona, és Catalunya?
Resposta. Som en un dels epicentres de la turistització de la capital del país. Això significa un model econòmic que expulsa les veïnes, que expulsa la llengua, que expulsa la identitat, i per tant que expulsa la sobirania del poble. A més, si tirem enrere, eren la gent del Born que els van arrasar el barri els que van venir a viure aquí, els van prometre que els farien habitatges nous i van fer la Ciutadella. Aquest barri està projectat per un militar espanyol.
P. Hem demanat dues canyes i ens han entès. Bon senyal?
R. Sí, és un missatge que en el 95% dels casos no cal canviar, però en el 5% de casos restants cal canviar perquè t’hi jugues la vida. Entenc que moltes vegades algú canviï de llengua i renunciï al català per una qüestió purament pràctica. És com funciona. És aquesta norma de convergència que quan sospites que algú a l’altra banda no forma part de la teva comunitat lingüística el que fas és optar per la llengua no marcada.
P. Ser catalanoparlant és molt cansat, no seria més fàcil deixar-ho córrer?
R. I llançar el barret al foc. És molt més cansat ser palestí o ucraïnès, és molt més cansat ser moltes altres coses. Hi ha gent que no té on agafar-se, nosaltres tenim una història, tenim una llengua, tenim una cultura, unes tradicions, una història política al darrere, ho tenim tot… I és molt gratificant també. Em sap greu la gent que viu sense una idea forta al darrere. Per mi la de l’alliberament nacional és una idea forta que ha acabat fent que toqués de peus a terra.
P. La via per tocar de peus a terra ha sigut la llengua? O és una via més?
R. Crec que la llengua és nuclear en aquest país, és vertebral, el país s’estructura a partir de la llengua. I després altres qüestions: conèixer la pròpia història, les institucions, la història de les institucions… Però la llengua és fonamental.
“Mantenir el català és una droga bona que no deixa ressaca”
P. Al llibre diu que això de mantenir el català és gairebé com una droga.
R. Com una droga bona perquè no deixa ressaca, perquè de vegades proporciona situacions delirants i crea certa addicció. Hi ha un empoderament derivat de mantenir la llengua, i això és una cosa que no havia experimentat fins fa relativament poc, uns 15 anys. Abans sí que canviava. Jo vinc de l’altra banda. No tenia una idea tan formada del que significa parlar català a Catalunya i de les derivades d’això, i què significa no parlar-lo.
P. Parlar català a Catalunya és un acte polític?
R. Desgraciadament, sí: a la Catalunya del Nord, a la Franja, al País Valencià, a les Balears. És un acte de reafirmació i de presa de consciència política i de llibertat. El català és la llengua de les persones lliures dels Països Catalans. Qui vulgui ser lliure de debò que s’apunti a parlar-lo.
P. Al llibre parla del concepte de biografia lingüística. Diu que fins als 18 anys la seva llengua era el castellà.
R. La llengua que parlo amb la meva mare és el català, però la llengua de l’ecosistema, del barri, del pati, amb els companys del bàsquet, a la discoteca, a l’institut, era el castellà. Per això dic amb conya que fins als 18 estava convençut que el català era una llengua que ma mare s’havia inventat per parlar amb mi. És una hipèrbole, però explica la història de molta gent en aquest país. I en aquest sentit no em sento especial, al contrari, aquest periple és el que hem viscut molts catalans. Vivíem en una mena de bombolla d’espanyolisme banal com si això fos Albacete, però comencen a arribar-te senyals de què és aquest país, d’on ve, on som, i comences a sumar un seguit de raons…
P. El canvi té a veure amb qüestions laborals, d’estudis, amistats…?
R. El que pot semblar més evident no ho és. En el meu entorn de col·legues, que molts parlen català, entre nosaltres parlem castellà. Jo fins als 36 canto en una banda de pop indie en castellà, trec tres discos en castellà… Començo a fer ràdio en castellà i la cosa va bé. Treballo amb Julia Otero i la cosa va com un tro, però després treballo en català i la cosa va molt bé també, i a més m’adono que m’adreço a una gent que és la meva gent. No és que l’altra no ho sigui, però si anava a fer un programa a Ponferrada amb la ràdio espanyola, notava que hi havia coses amb les quals no connectava, com no connecto amb gent de Bèlgica, o de Londres. No m’adreçava a la meva comunitat, i això, un cop faig el tomb i em vaig consolidar en els mitjans en català, em va treure molta pressió de sobre.
P. Té dos fills i els parla en català…
R. Això també és una presa de consciència, i per tant és una qüestió política, a banda de ser una cosa molt natural: la meva dona també és catalanoparlant. Els fills canvien moltes coses, i la transmissió del català als fills també és la transmissió d’una cosa sòlida, justa, noble, que val la pena, que és traspassar la llengua pròpia del país als que vindran. Els fills són també un dels factors que posi negre sobre blanc totes aquestes idees sobre la llengua, que les hagi cosit amb forma d’acudit, perquè en definitiva aquesta és la meva feina. Si faig alguna cosa amb les mans o amb el cervell són acudits.
P. Quèli sembla que li diguin que no és català, sinó andalús de segona generació?
R. Esclar, però quan deixa un de ser el que sigui de generacions? Això és nacionalisme banal espanyol. Ells, el que volen, és que no renunciïs en cap cas al nacionalisme espanyol, a la teva nacionalitat espanyola, i que per molts anys els teus fills ho siguin… Hi ha un moment en què això s’ha extingir, per dir-ho d’alguna manera. Perquè si no molts catalans vinguts de França continuarien sent francesos.
Si els polítics no defensen la llengua del país, no defensaran cap altra cosa
P. Servidor seria de tercera…
R. Això no passa enlloc. Aquí ens van posar el nom de xarnegos, que fa servir tota l’extrema dreta. A Madrid això no passa, allà ningú et demana que continuïs sent andalús com ho eren els teus avis. Allà ets espanyol i ningú no ho dubta. És aquí que t’ho demanen, és aquí que et demanen expressament que siguis espanyol. L’últim insult que m’han dit a les xarxes és “charnego renegado, tú eres español” i fill de la gran puta, tot seguit. Això també m’omple d’orgull, perquè noto que els trenco la màquina del nacionalisme banal. Ells voldrien que les onades d’immigració que han arribat en aquest país haguessin servit, i moltes vegades els han utilitzat per a això, per diluir la identitat dels catalans. És el que voldrien: que de manera activa o passiva aquests immigrants facin això.
P. Ara una part de l’esquerra ha fet seu aquest discurs i reivindica el xarneguisme…
R. Aquí hi ha dues possibilitats. Una: el que ho utilitza per continuar fent nacionalisme banal espanyol, que és com ho utilitzen normalment. Mireu: en aquest país, tenint en compte que tots tenim un, dos, tres o quatre cognoms de fora, xarnegos ho som el 75%. Si penses que ets especial perquè ets xarnego a Catalunya, probablement ets especial, però no en el sentit que et penses. Som majoria, som hegemònics, i torno a dir que ens ho colen per greixar la màquina del nacionalisme banal. Quan no ho fas, llavors et diuen xarnego i renegat.
P. I de passada es diu: “Aquells que us deien xarnegos són una colla de burgesos…”.
R. Aquesta és l’altra: la cultura hegemònica, com el nacionalisme hegemònic, estigmatitza. El nacionalisme aspira a eliminar, esborrar, anorrear, i això ho fa a través de dir que érem esclavistes… com si els espanyols no haguessin tingut esclaus, com si haguessin anat a les Amèriques a agafar quatre síndries, quatre tomàquets i portar-los. Et diuen que ets burgès com si no hi hagués burgesia espanyola, com si tots fossin uns àngels. Tot això forma part de l’estigmatització perquè tu perdis la fe i ells es consolidin en la seva cosa. No accepten que siguis català i només català, quan ells són espanyols i només espanyols.
P. Fins a quin punt l’humor l’ajuda a dir tot això?
R. És la meva eina de treball, són els acudits, i quan em presento públicament sovint ho faig a través de l’humor. És el que d’alguna manera m’ha fet personatge públic. Em dedico a la sàtira política pràcticament des de fa trenta anys, en un país com aquest això diu moltes coses, i fer humor de la llengua és fer humor polític també. Quan vaig plantejar-me fer un monòleg vaig pensar què interpel·la la meva gent, la meva comunitat i a mi, i vaig trobar que la llengua ho sintetitzava tot. Això em va obligar a mirar dintre meu, no només la meva comunitat, que també, sinó endins. Per això hi ha tres mirades en el llibre: la mirada sobre un mateix, que és la biografia lingüística; la mirada sobre nosaltres, sobre el país, sobre els Països Catalans, i la mirada sobre ells.
P. Com porta això de ser el més venut de no-ficció per Sant Jordi? És tota una novetat que sigui un llibre sobre llengua…
R. Si l’any que ve torna a ser-ho no hi posaré cap problema. És molt gratificant. Pensava que es vendria molt bé, perquè és un llibre molt ben editat per la gent d’Univers, un llibre curtet, que fa de bon regalar, molt cuidat. El text l’he anat treballant durant dos anys a peu de carrer, a peu d’escenari, i veia que funcionava. En definitiva, crec que reuneix totes aquestes preocupacions que tenim com a ciutadans d’aquest racó del món i dels Països Catalans. No sé quantes setmanes va ser número 1, i el Papa número 2 amb la seva encíclica. Això deu ser motiu d’excomunicació…
P. I què hem de fer per defensar el català?
R. U: no renunciar al català. Dos: empoderar la gent que el parla, empoderar-nos tots plegats com a comunitat i saber que el futur no només nostre sinó dels nostres depèn d’això. Tres, i això és importantíssim també: fiscalitzar els nostres polítics. Si ells no defensen una cosa tan bàsica i tan fonamental com la llengua del país, no defensaran cap altra cosa. És que és tan bàsic, és la prova del cotó ―ja sé que és un castellanisme, la prueba del algodón―, però és una prova fonamental. Per tant, recomano, demano, no votar aquesta gent i apretar-los, i ser pesats.
P. Quan diu “aquesta gent” diu els actuals…
R. Tots.
P. … responsables…
R. Tots. Què han fet els partits independentistes els últims 12-13 anys, a banda de transmetre una cosa molt vaga com que la llengua pròpia és el català i el castellà? Això no s’aguanta per enlloc des d’un punt de vista teòric ni racional. Són culpables. Què han fet els partits nacionalistes espanyols? Doncs la seva feina. El PSC, Vox, Comuns, Podemos, tota aquesta gent fa la seva feina, que és o no participar, o callar, o dir “tal dia farà un any”, que és també la manera de deixar morir la cosa. Entre tots aquests partits han participat en aquesta mena de menyspreu pel país, que és el menyspreu per la llengua. I passejant per aquí [assenyala a fora] ho veus, volen esprémer fins a l’última gota del decorat, volen el decorat, no volen l’essència. No volen l’interior, l’interior molesta. Són uns taxidermistes. Volen buidar el niu, volen la part de fora del niu, i repartir-lo a qui pertoqui. I si fas sàtira política no pots deixar d’assenyalar els partits polítics.
Si els polítics no defensen la llengua del país, no defensaran cap altra cosa
P. Hi ha el que poden fer els parlants i el que podrien fer els polítics…
R. Els polítics els votem nosaltres. I nosaltres els fiscalitzem. Però des de fa uns anys els polítics són pràcticament una terminal del poder econòmic. Poca cosa poden fer. És a dir, si Sánchez Llibre diu que han d’entrar 150.000 semiesclaus a Catalunya, els partits polítics, la majoria, faran tot el possible perquè això passi. I no disparo contra la baula feble, no disparo contra aquests immigrants, vinc de família d’immigrants. Jo disparo contra tots aquells que volen convertir en un infern la vida de la gent que és aquí per esprémer fins a l’últim euro, l’últim metre quadrat de la capital i del país per extensió.
P. Així el futur de la llengua no pot estar dissociat del model econòmic, el treball, l’habitatge…
R. A mi m’ho sembla. De tota manera, no voldria penjar de la llengua tots aquests pesos, “amb la llengua ho salvarem tot”. Però és evident que hi ha una comunicació entre el sistema econòmic i la llengua. Si aposten pel turisme i per determinades indústries que no aporten res, el que tindrem d’aquí a 20-30 anys serà res, i a més a més haurem perdut identitat, sobirania, haurem perdut la capacitat de dir-nos a nosaltres mateixos “nosaltres”, perquè quedarem diluïts. L’altre dia vaig haver de fer no sé quants quilòmetres per anar a veure els Minions amb els meus fills en català a una hora intempestiva, a l’estiu, a 35 graus. De tot això hi ha uns responsables, que ara mateix són a la Generalitat, però abans també hi eren.
P. Això no passa amb el món del llibre. Pots anar a qualsevol llibreria i trobaràs llibres en català.
R. Però en el món editorial quantes vegades hem sentit que hi ha editorials que compren els drets d’un títol en català i en castellà per només publicar-lo en castellà? És que tot plegat és un projecte pensat perquè nosaltres no traguem el cap. No només el llibre: és el món de la televisió, l’audiovisual en general, són els diaris, són els còmics, és internet. Hi ha molta gent a l’altra banda remant perquè nosaltres no traguem el cap, i molta gent entre nosaltres que això d’alguna manera ja li va bé. I uns altres, que som molt pesats, que diem que això no està bé i no ens rendim de cap de les maneres.
P. Cita diverses vegades Carme Junyent. Una mica és hereu de la idea que deia ella que el català el que hem de fer és parlar-lo.
R. És fonamental. Ens vam conèixer els cinc últims anys de la seva vida. A ella li interessava l’humor i a mi el tema de la llengua. Fèiem xerrades conjuntes i va ser qui em va fer aterrar algunes intuïcions que jo tenia i que eren molt senzilles. Una vegada li vaig preguntar, quin és el primer pas que hauríem de fer com a comunitat per no perdre el català, i de sobte va dir “parleu-lo”, i ja està. És molt senzill, i està molt bé, però no és només això, la cosa no s’acaba amb parlar-lo, sinó que s’acaba amb una restitució de drets. Parlem de drets lingüístics, que són drets humans, i això ho vaig aprendre també de la Carme. És clar que no n’hi ha prou amb parlar-lo, però ningú el parlarà per nosaltres. És una qüestió de drets, és una qüestió de justícia i és una qüestió política.
P. Té els fills en edat escolar i qualsevol dia d’aquests arribarà el 25% de castellà a les escoles. Què creu que pot passar?
R. Ho visc amb certa inquietud, però per altra banda, jo vinc d’una immersió lingüística que no ha funcionat: les meves classes a primària eren pràcticament totes en castellà, la relació amb els professors era tota en castellà, fins que el català entra quan tinc 12-13 anys. Tot això em preocupa en la mesura que estan utilitzant els nostres fills per esborrar-nos, per esborrar-nos la memòria i per esborrar la memòria dels meus fills, que d’altra banda aprendran castellà de totes totes, perquè és hiperpresent. Hi ha una tradició espanyola de prohibir el català per mitjà de tants per cent diversos. De tant en tant trobes algun lingüista com el [Juan Carlos Moreno] Cabrera, o un polític amb certa sensibilitat, però en aquest sentit remen tots, siguin de la dreta, de l’esquerra o del centre, cap a l’hegemonia. Per sobreviure el nacionalisme espanyol ha d’estar per sobre d’aquestes nacionalitats que diuen que formen el país.
P. I es parla de fer servir la llengua comuna quan ningú defensaria una religió comuna o una identitat sexual comuna…
R. Hem comprat aquestes motos durant segles, la llengua en què ens entenem tots, etc. Amb aquesta mena de metàfores t’estan venent el diable del bilingüismo sano. Aleshores costa arribar a la conclusió que no som bilingües, sinó bilingüitzats, que no parlem una llengua minoritària, sinó minoritzada, i tot això, que ho hem mantingut molt de temps en silenci, crec que ha arribat el moment de dir prou, perquè si ens esperem una mica més potser estarem vetllant un cadàver. Jo el que vull és festa. Tenim les eines, som en un país gairebé del primer món, i per primer cop hi ha molta gent que no es talla de dir determinades coses que en nom d’aquesta unitat els catalans havíem callat. Ha arribat un punt que ja no podem callar.
EL PAÍS