Amoïnats com estem per la salut mental, aquest és un article pal·liatiu, escrit per calmar els esperits de totes les personetes a qui ens agrada la literatura i cada setmana fem un bot quan veiem aparèixer a la pantalla del mòbil, fortuïtament i sense haver-ho demanat, la llista dels llibres més venuts. Cal dir que aquesta llista, un simpàtic quadre d’Excel que proporciona el Gremi d’Editors de Catalunya i que s’actualitza cada setmana, és òbviament un mecanisme publicitari potinejat. De la mateixa manera que a la famosa taula de llibres catalans més venuts de la llibreria Ona hi entren i en surten volums amb criteris discrecionals.
L’altre dia, en una entrevista a Catorze, l’editor Josep Cots ho resumia prou bé: «Aquesta llista de LibriRed són els llibreters que estan en aquest sistema, i va a missa. Però hi ha molts diaris que truquen a aquest i aquell i no tenen res a veure amb el conjunt». En efecte, si repassem les últimes llistes de les setmanes determinants que ens han menat fins a Sant Jordi, estan íntegrament ocupades pels tres grans grups editorials que publiquen en català: Penguin, Planeta i Abacus. En tot cas, descomptant les maniobres de màrqueting d’uns i d’altres, és veritat que les tendències que marca la llista són ben clares i, aquí ve quan lo maten, difícilment hi veurem els millors llibres catalans de la temporada.
Tampoc podem dir que els llibres que veurem a la llista l’endemà de Sant Jordi no siguin literatura. Diguem-ne que és literatura discutible, oportunista, apressada i que, sobretot, aposta descaradament per les cares mediàtiques. Al costat de títols decents o inclús bons com Les tenebres del cor (La Campana) de Sánchez Piñol o La passada a l’espai (Destino) de Manel Vidal Boix, hi trobarem el pesadíssim i tronat Xavier Bosch o romanços flàccids com els d’Estel Solé i Roc Casagran. Tot això encara és assumible. Costen més d’empassar subproductes llibrescos com els de Mayka Navarro o Toni Cruanyes, promocionats de manera gairebé vergonyosa pel Grup Godó i la Corpo, respectivament. De fet, davant d’aquesta pornografia gremialista, fins i tot el Consell de l’Audiovisual de Catalunya s’ha vist impel·lit a demanar a TV3 els criteris que justifiquen que el 22% dels autors a qui es dona veu a la tele pública tinguin relacions professionals amb la casa. No és cap estirabot parlar en termes de competència deslleial, i a més amb diners de tots.
Com que és un tema que preocupa —sobretot als bons escriptors que no venen gaire—, si parem l’orella a la conversa pública podem detectar uns rau-raus recurrents. No fa gaire l’escriptor Pere Antoni Pons assenyalava que un dels grans moments històrics de la literatura catalana està sent esclafat per aquest aparell mediàticocomercial extrem, que enguany sembla més agressiu que mai. No estic gaire d’acord amb Pons que l’estat de la nostra literatura sigui extraordinari, sobretot perquè venim d’un segle d’or on van coexistir Rodoreda, Pla i Foix. Però sí que l’encerta a identificar un nou enemic. Per si no en teníem prou amb la competència fagocitadora del mercat del llibre en castellà, que ja es quantifica en un desequilibrat 70%-30%, la literatura literària ara també ha d’enfrontar-se a una oficialitat que l’hauria d’ajudar i que s’alinea descaradament amb aquells pels quals el criteri bàsic per valorar un llibre és que vengui.
I que consti que no tinc res contra vendre llibres. Al contrari: tant de bo tinguéssim llibres catalans que venguessin milers d’exemplars arreu del món. No és el cas. La majoria dels títols d’aquesta llista no transcendiran del consum intern i, inclús els que es barallaran pel dubtós honor de ser el més venut per Sant Jordi, s’oblidaran de seguida. Com mereixen els artefactes construïts per florir un dia a l’any i després marcir-se fins a tufejar. I n’hi ha que estem tips d’anar sempre amb la pinça al nas.
La majoria dels títols de la llista dels més venuts no transcendiran del consum intern i, inclús els que es barallaran pel dubtós honor de ser el més venut per Sant Jordi, s’oblidaran de seguida
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos
La majoria dels títols de la llista dels més venuts no transcendiran del consum intern i, inclús els que es barallaran pel dubtós honor de ser el més venut per Sant Jordi, s’oblidaran de seguida
Amoïnats com estem per la salut mental, aquest és un article pal·liatiu, escrit per calmar els esperits de totes les personetes a qui ens agrada la literatura i cada setmana fem un bot quan veiem aparèixer a la pantalla del mòbil, fortuïtament i sense haver-ho demanat, la llista dels llibres més venuts. Cal dir que aquesta llista, un simpàtic quadre d’Excel que proporciona el Gremi d’Editors de Catalunya i que s’actualitza cada setmana, és òbviament un mecanisme publicitari potinejat. De la mateixa manera que a la famosa taula de llibres catalans més venuts de la llibreria Ona hi entren i surten volums amb criteris discrecionals.
L’altre dia, en una entrevista a Catorze, l’editor Josep Cots ho resumia prou bé: «aquesta llista de LibriRed són els llibreters que estan en aquest sistema, va a missa. Però hi ha molts diaris que truquen a aquest i aquell i no tenen res a veure amb el conjunt». En efecte, si repassem les últimes llistes de les setmanes determinants que ens han menat fins a Sant Jordi, estan íntegrament ocupades pels tres grans grups editorials que publiquen en català: Penguin, Planeta i Abacus. En tot cas, descomptant les maniobres de màrqueting d’uns i d’altres, és veritat que les tendències que marca la llista són ben clares i, aquí ve quan lo maten, difícilment hi veurem els millors llibres catalans de la temporada.
Tampoc podem dir que els llibres que veurem a la llista l’endemà de Sant Jordi no siguin literatura. Diguem-ne que és literatura discutible, oportunista, apressada i que, sobretot, aposta descaradament per les cares mediàtiques. Al costat de títols decents o inclús bons com Les tenebres del cor (La Campana) de Sánchez Piñol o La passada a l’espai (Destino) de Manel Vidal Boix hi trobarem el pesadíssim i tronat Xavier Bosch o romanços flàccids com els d’Estel Solé i Roc Casagran. Tot això, encara és assumible. Costen més d’empassar subproductes llibrescos com els de Mayka Navarro o Toni Cruanyes, promocionats de manera gairebé vergonyosa pel Grup Godó i la Corpo, respectivament. De fet, davant d’aquesta pornografia gremialista, fins i tot el Consell de l’Audiovisual de Catalunya s’ha vist impel·lit a demanar a TV3 els criteris que justifiquen que el 22% dels autors a qui es dona veu a la tele pública tinguin relacions professionals amb la casa. No és cap estirabot parlar en termes de competència deslleial, i a més amb diners de tots.
Com que és un tema que preocupa —sobretot als bons escriptors que no venen gaire—, si parem l’orella a la conversa pública podem detectar uns rau-raus recurrents. No fa massa l’escriptor Pere Antoni Pons assenyalava que un dels grans moments històrics de la literatura catalana està sent esclafat per aquest aparell mediàtico-comercial extrem, que enguany sembla més agressiu que mai. No estic gaire d’acord amb Pons en què l’estat de la nostra literatura sigui extraordinari, sobretot perquè venim d’un segle d’or on van coexistir Rodoreda, Pla i Foix. Però sí que l’encerta en identificar un nou enemic. Per si no en teníem prou amb la competència fagocitadora del mercat del llibre en castellà, que ja es quantifica en un desequilibrat 70%-30%, la literatura literària ara també ha d’enfrontar-se a una oficialitat que l’hauria d’ajudar i que s’alinea descaradament amb aquells pels quals el criteri bàsic per valorar un llibre és que vengui.
I que consti que no tinc res contra vendre llibres. Al contrari: tant de bo tinguéssim llibres catalans que venguessin milers d’exemplars arreu del món. No és el cas. La majoria dels títols d’aquesta llista no transcendiran del consum intern i, inclús els que es barallaran pel dubtós honor de ser el més venut per Sant Jordi, s’oblidaran de seguida. Com mereixen els artefactes construïts per florir un dia a l’any i després marcir-se fins a tufejar. I n’hi ha que estem tips d’anar sempre amb la pinça al nas.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Más información
Arxivat A
EL PAÍS